“VENCIDOS DA VIDA”: L’ART DEL COLLAGE

Pot adquirir la consideració de llargmetratge una col·lecció de peces curtes, filmades al llarg d’una dècada, que ara es presenten unides sota un mateix títol? Eixe és el repte que ens planteja Rodrigo Areias en la seua magnètica “Vencidos de vida”, collage cinematogràfic que va més enllà del simple entroncament de treballs previs per a proposar una reflexió sobre les derrotes. “Cinema” (2014), un curtmetratge rodat en 35mm en el qual un vell projeccionista tracta de celebrar la litúrgia il·lusòria del cinema en una vella sala desgavellada i òrfena d’espectadors, servix com a ressort i fil conductor perquè Areias encadelle la resta de peces que se succeïxen com a espectres invocats pel tècnic de la sala, no per casualitat interpretat per Acacio d’Almeida, director de fotografia de cineastes com ara Rita Azevedo Gomes, Joao César Monteiro o Raúl Ruiz.

Si la desgavellada sala de cinema que D’Almeida tracta de ressuscitar amb les sessions d’electroxoc de llums i ombres posseïx un to mortuori, la resta d’espais també estan envoltats per un vel ombrívol. En “Corrent”, rodat en 2008 en 16mm, el ritme imposat per la cadena de muntatge de la mina en la qual treballa el protagonista s’apoderarà de la narració. Cada dia, després de la dura jornada laboral, l’operari baixarà al riu a pegar-se un bany. Allí observarà a una dona que es fica al llit amb diferents homes, incapaç de fugir del seu destí. Els dos tractaran de trobar una solució enfront de la monotonia atroç que els ofega.

 

 

Si el cinema se’ns mostra com un lloc ruïnós i la mina com un forat on no es pot viure, el museu tèxtil en el qual treballa Constantino (Valdemar Santos) també té un poc de purgatori, de parada en el camí cap a enlloc. Este conserge del torn de nit, lacònic com els personatges que sol perfilar Areias, és el protagonista de “O guardador”, filmat en digital en 2015. De dia guarda ovelles i de nit el museu, perquè no té on viure. Allí es creua diàriament amb la seua substituta del torn matinal, Aurora (Carmen Teixeira), amb qui a penes intercanvia una breu salutació. Carregada d’ironia, esta pel·lícula mínima parla d’un amor impossibilitat per la pròpia dinàmica laboral.

Eixes dissensions entre entorn i personatges marquen també “Golias”, rodat en Súper 8 en 2016, amb un bufó cansat de fer riure -i que, per tant, vol fugir de l’espai on ha d’estar – i el romanç performatiu que captura “Pixel frío” (2018), en el qual les diferents concepcions d’amor i art que té un videoartista i la seua model els separen. Hi ha, doncs, una col·lisió constant entre la realitat i els anhels que quasi mai acaba bé per a la plèiade de protagonistes de “Vencidos da vida”, potser perquè, com resa la frase d’Eça de Queirós que obri la pel·lícula, la derrota no depén “de l’aparent realitat a la qual ha arribat (l’home), sinó de l’ideal íntim al qual aspirava”.

En esta pel·lícula cosida amb el fil del metallenguatge, el realitzador portugués encapsula la dicotomia que es deriva de mostrar algunes pràctiques a la vora de l’extinció que, no obstant això, estan a un bufit de ser ressuscitades, un dilema que val per al cinema, el pasturatge, la vella indústria tèxtil o les relacions sentimentals. Malgrat el punt agredolç dels seus treballs, a esta espècie d’home del renaixement que és Rodrigo Areias, qui, a més de dirigir, ha produït 150 pel·lícules d’autors com ara Edgar Pera, Gabe Klinger, Joao Canijo o FJ Ossang, allò que no se li pot negar és la seua fe en el futur del cinema: com a productor té cinc treballs en fase de postproducció i com a realitzador té en marxa un documental (“Arte da memória”) i dos llargmetratges (“A pedra espera dar flor” i “O pior homem de Londres”).