TRES CLÀSSICS DE MARIO MONICELLI

En 1972, la desapareguda editorial madrilenya Novelas y Cuentos va publicar un volum titulat “Entrevistes amb directors de cinema italià” i signat pel periodista logronyés José Ángel Cortes. Un dels seus protagonistes era Mario Monicelli, qui comentava tres dels seus títols més famosos, inclosos en el cicle que Mostra de València-Cinema del Mediterrani dedica a l’edat d’or de la comèdia italiana. Així parlava de Rufufú (I soliti ignoti, 1958), La gran guerra (La grande guerra, 1959) i L’armada Brancaleone (L’armata Brancaleone, 1966).

RUFUFÚ

“Uns anys abans havia fet Guàrdies i lladres (1951). Era bastant semblant, també prenia a uns pispes i els atorgava humanitat, tractant-los amb cert afecte. No com a delinqüents, sinó com a víctimes de la societat. Amb un tractament humorístic, fent que el públic amés a aquests personatges. En Rufufú fins i tot vaig tindre una gran baralla amb el productor a causa de Vittorio Gassman, que en aquells dies era un actor dramàtic a qui no tots acceptaven. Vaig invertir un any a trobar a algú que volguera fer la pel·lícula. Volien imposar-me a Alberto Sordi, però jo vaig insistir en Gassman. Volien un final feliç i jo pretenia el contrari. Encara sort que la pel·lícula va ser un èxit comercial”.

LA GRAN GUERRA

“Un dels meus objectius és partir de situacions dramàtiques i no tractar-les com a tals, sinó traure d’elles el que tenen d’humorístic i satíric, deixant una sèrie de detalls en relleu, que seran els punts de contrast entre la realitat i l’esperit còmic del film. La gran guerra és el típic exemple. Fins llavors, la Primera Guerra Mundial havia sigut tractada a Itàlia com una cosa intocable: tots els soldats eren entusiastes, etc., cosa que, per contra, era falsa. Van participar milions d’homes, el noranta per cent dels quals no sabien per què anaven a lluitar. Eren llauradors i no els importava combatre contra Àustria o Alemanya. Era gent humil, a qui se li va posar un galó i se li va espentar a les trinxeres. Quatre anys de massacre injustificada. Jo he volgut donar aquesta imatge, fins llavors inèdita a Itàlia. Aqueixa espècie de contemplació del sofriment, sobre l’incomprensible d’aquest conflicte. I l’he donada en clau humorística. Hi ha hagut una campanya en contra de la pel·lícula, sobretot des d’alguns periòdics. Fins i tot va haver-hi comandaments militars que es van enfrontar amb mi”.

LA ARMADA BRANCALEONE

“És una sàtira molt virulenta de les històries de cavalleries, tal com ens les han ensenyades a l’escola: La princesa, els cavallers… Jo els presente com uns bàrbars desgraciats que no es llavaven ni tenien cap classe de civilització. És una armada integrada per gent que no té respecte per la vida dels altres, perquè l’única cosa que té és por. És una desmitificació de l’època. Una visió real, allunyada de la tradició pictòrica i de l’ensenyament acadèmic. Hi ha un torneig de miserables entre quatre barraques, com un partit de futbol jugat per afeccionats dolents i pobres”.