“THE STAFFROOM” POSA CROÀCIA EN EL COL·LEGI

Més que solvència tècnica o pols narratiu, d’algú que debuta en la realització sempre s’exigix que posseïsca una mirada pròpia, que enfoque qualsevol que siga l’assumpte que desitge tractar des d’una òptica personal, intransferible. Doncs bé, la directora croata Sonia Tarokic demostra, en el que suposa el seu debut en el camp del llargmetratge, una precisió per a compondre cada enquadrament que la situa com una cineasta a la qual caldrà seguir la pista i que la Mostra de València porta per primera vegada a Espanya després que la seua òpera prima passara per la competició de Karlovy Vary, on va guanyar un esment especial.

La perícia de Tarokic a l’hora de dissenyar cada pla no té res a veure amb el preciosisme, sinó amb la intenció d’estrényer al màxim la relació entre les imatges i la història que conta. “The Staffroom” narra l’arribada d’Anamarija (Marina Redžepović) a una escola de primària de Zagreb on exercirà com a orientadora. De la seua mà, el públic anirà coneixent al professorat amb qui li toca bregar diàriament, els xicotets conflictes que es produïxen en el centre i les dificultats que planteja part de l’alumnat. No obstant això, seran les fèrries jerarquies i les dinàmiques de poder assentades al llarg dels anys les que portaran la protagonista a entaular una lluita contra el sistema de marcat caràcter íntim i desproveïda de grans gestos. Una lluita en la qual la preservació de la integritat se’ns apareix com la conquesta final.

 

 

L’acuradíssim tractament de l’espai i el molt particular disseny de so (atenció a l’ús de la música composta pel grup folk Lado) fan d’este debut un film asfixiant en el qual, no obstant això, la realitzadora evita jutjar els seus personatges. Ningú millor per a explicar-ho que la mateixa Sonia Tarokic, en entrevista concedida al portal Cineuropa: “El major repte va ser assegurar-nos que el públic poguera sentir empatia amb tots els que formen part d’eixe claustre de professors. És claustrofòbic, però era necessari que s’entenguera per què algú té por dels pares o és compassiu amb algun llunàtic amb qui treballa tots els dies. Al mateix temps, també calia aconseguir que es comprenguera als pares, a l’orientadora i a la directora. Tots tenen raó i estan equivocats al mateix temps. L’ansietat està ahí, però ningú és roín. Tots tenen les seues pròpies raons”.

Eixe “tots tenen les seues pròpies raons” d’inspiració ‘renoiriana’ que pronuncia Tarokic ens avança que el que, en definitiva, “The Staffroom” ens presenta és un complex estudi d’una institució que, al seu torn, s’erigix com a metàfora del funcionament d’un país, d’ací ve que Vladan Petkovic, crític de Cineuropa, l’haja definida com “una classe magistral de direcció, amb un potent missatge social i poderoses emocions en un decorat que representa un microcosmos de la societat croata”. No és, doncs, casual, que la cineasta croata afirmara en Variety que “sempre he vist la sala de professors com un símbol de la comunitat en general, i volia presentar-la com una entitat amb un funcionament cíclic plagat de tensions. Per això en esta pel·lícula ens movem quasi sempre en cercles pels mateixos espais escolars, contínuament envoltats d’una bullícia de veus que mai es deté realment i que fa que l’atmosfera siga cada vegada més febril i carregada d’emocions”.