L’EDAT D’OR DE LA COMÈDIA ITALIANA

Mostra de València-Cinema del Mediterrani celebra l’edat daurada de la comèdia italiana amb una retrospectiva de vint pel·lícules que inclou els títols més importants del gènere. Entre mitjans dels cinquanta i finals dels seixanta, cineastes com Dino Risi, Mario Monicelli, Federico Fellini o Pietro Germi, entre d’altres, van saber retratar la realitat del país oferint una mirada tendra, però també crítica, a la societat i els seus costums. Una selecció de clàssics que convida a la reflexió a través del riure.

A conseqüència de la segona guerra mundial, la indústria cinematogràfica italiana estava pràcticament destruïda a finals dels anys quaranta, però en molt poc temps el país va aconseguir posar-se al capdavant d’Europa i fins i tot mirar de tu a tu a Hollywood. Ni l’amenaça de la imminent popularització de la televisió va poder fer ombra a una concepció del cinema que en lloc d’apostar per l’espectacularitat va preferir buscar la poètica de la quotidianitat i reivindicar el gust per explicar històries, recolzant-se en una generació única d’actors i directors que van saber desenvolupar les seues aspiracions artístiques alhora que connectaven amb el públic majoritari.

Sota el mandat de Mussolini s’havia imposat un cinema complaent i de tall propagandístic, que va trobar la seua primera reacció en la segona meitat dels quaranta, amb l’aparició del neorrealisme, l’impacte del qual va ser de vital importància a l’hora d’ampliar l’abast de la indústria i d’admetre entre les seues preocupacions les activitats dels estrats inferiors de la societat italiana.

Amb el desenvolupament econòmic del país, la comèdia evoluciona a nivell temàtic i es convertix en un espill de la realitat nacional més immediata. La sàtira de la política feixista és, per exemple, el ressort humorístic de pel·lícules com La marcha sobre Roma (Dino Risi, 1962) o Gli anni ruggienti (Luigi Zampa, 1962). Qualsevol aspecte de la vida italiana passa ràpidament a la pantalla, abans que hagi perdut vigència, gràcies a un precís sentit de l’oportunitat. La corrupció de diversos estaments socials o l’absurd de certs costums seran denunciats per Zampa a El alcalde, el guardia y la jirafita (1960), mentre que el candent assumpte del divorci apareix en diverses produccions, sent la més cèlebre Divorcio a la italiana (Pietro Germi, 1961), que guanyaria, entre molts altres premis, l’Oscar al Millor Guió Original en 1963.

Curiosament, la crítica italiana del moment no va valorar en tota la seua amplitud l’abast d’unes comèdies que serien rescatades en els anys setanta per una nova generació de joves cinèfils i analistes que les van posar al lloc on seguixen des d‘aleshores, és a dir, entre les millors pel·lícules de la història del cinema transalpí.

Entre els més destacats representants de la comèdia italiana de l’època destaca Dino Risi. La seua firma apareix en alguns dels clàssics indiscutibles del gènere, com La marcha sobre Roma, El viudo (1959) o la inoblidable La escapada (1962), una celebració de la vida en format de road movie. Seua és també l’anomenada Trilogia Optimista, que també es projectarà a la Mostra: Formada per Pobres, pero guapos (1957), Guapas, pero pobres (1957) i Pobre y millonario (1959), segueix les aventures de Romolo i Salvatore des dels primers jocs de seducció amb el sexe oposat al començament de la vida matrimonial. Tres comèdies que anticipen el neorrealisme rosa, es distingixen per un to mordaç que es convertiria en segell distintiu de Risi i presenten una Itàlia profundament canviant, que anuncia les revolucions econòmiques i socials de la dècada dels seixanta.

L’altre gran nom propi de la comèdia a la italiana és el de Mario Monicelli, director de Rufufú (1958), amb la qual va guanyar la Concha de Plata a Sant Sebastià, o La gran guerra (1959), premiada amb el Lleó d’Or a Venècia. A més d’aquests dos títols tan emblemàtics, la retrospectiva de la Mostra inclou també La armada Brancaleone (1966), divertidíssima història d’època sobre les aventures d’un miserable cavaller medieval al qual segueixen un grapat de patètics servidors amb l’objectiu de conquerir el feu de Aurocastro.

Menys reivindicada, però igualment important, és la figura de Pietro Germi, responsable de la ja esmentada Divorcio a la italiana i de Seducida y abandonada (1964), magnífica comèdia negra que li va valdre a Saro Uriz per guanyar el premi al millor actor a Cannes.

En el cicle de Mostra de València-Cinema del Mediterrani es podran revisar també alguns títols signats per mestres que van conrear molt diversos gèneres. És el cas de Roberto Rossellini, present amb Dov’è la libertà…? (1953), un dels seus films menys coneguts. Un conte filosòfic protagonitzat per un home (el gran Totò) que ha complit condemna a la presó durant els anys de crepuscle i caiguda del feixisme, acusat d’assassinar l’amant de la seua dona. En tornar a la vida civil, no aconseguirà reintegrar-se i tornarà a la presó, l’únic lloc on s’ha sentit feliç.

També està present Federico Fellini amb Los inútiles (1953), la seua tercera pel·lícula, guanyadora del Lleó de Plata a Venècia i una de les favorites de Stanley Kubrick. Ambientada en un laboriós poble de les costa adriàtica, seguix les peripècies de cinc joves que trenquen l’harmonia de la comunitat perquè cap d’ells ha treballat mai i ni tan sols s’avergonyixen.

Els directors italians van comptar amb una basa extra: un grup d’actors magnífics i en estat de gràcia. Un dels favorits del públic va ser Totò, que va intervenir en una cinquantena de títols entre 1948 i 1960. Còmic amb arrels en la pantomima muda (se li ha definit com un encreuament entre Chaplin, Keaton i Max Linder), combinava la idiosincràsia de les classes populars amb certa filosofia àcrata. La seva peculiar fisonomia i talent còmic van ser aprofitats al màxim en la magistral Rufufú, on interpreta al cap d’una absurda banda d’incompetents lladres. Les col·laboracions de Totò amb Pier Paolo Pasolini, especialment Pajaritos y pajarracos (1966), són l’admirable testament artístic d’un actor que va saber aprofitar la seua experiència en el terreny de la revista per acomodar-se amb enginy a les exigències que li plantejava el cinema.

Vittorio Gassman mai ha estat millor dirigit que en les comèdies lleugeres que va interpretar a les ordres de Risi o Monicelli. Encara que havia fet papers dramàtics prèviament, va ser la seua encarnació d’un dels maldestres delinqüents de Rufufú la que li va obrir les portes de la comèdia i li va permetre convertir-se en un dels actors favorits dels italians, gràcies a films com La gran guerra, la seqüela Rufufú da el golpe (Nanny Loy, 1959), La escapada, La marcha sobre Roma o La armada Brancaleone.

Un altre dels estrafolaris atracadors de Rufufú era el gran Marcello Mastroianni, que va tornar a coincidir amb Gassman en la continuació d’aquella i a La gran guerra. Actor fetitxe de Fellini, es consagraria com a comediant gràcies al díptic format per Divorcio a la italiana i Matrimonio a la italiana (1964), on Mastroianni no és el seductor triomfant, sinó l’infeliç mascle eternament derrotat i sotmès. En Divorcio a la italiana, es desfà de la seua esposa per casar-se amb una joveneta que li enganyarà a la primera ocasió. I en Matrimonio a la italiana és un xicotet propietari que ha fet de la seua amant una segona mare, que té cura dels seus negocis i amb qui es veu obligat a casar-se per conèixer el fill que han tingut. A Alberto Sordi, un altre dels rostres ineludibles de la comèdia italiana, podem vore-ho com un dels inútils de Fellini, al costat de Gassman a La gran guerra, com el vidu de Dino Risi, protagonitzant Todos a casa (Luigi Comencini, 1960) o encarnant al guàrdia municipal de El alcalde, el guardia y la jirafita, on el secunda Vittorio de Sica, al seu torn reconegut director de films com Matrimonio a la italiana. De la mateixa manera, a Ugo Tognazzi se li pot trobar donant la rèplica a Gassman a La marcha sobre Roma o com el marit obsessionat per la suposada infidelitat de la seua esposa en Celos a la italiana (Antonio Pietrangeli, 1964), on té com a oponent femenina a Claudia Cardinale, una de les moltes actrius de les quals també es gaudirà en el cicle; entre elles, Sophia Loren, Stefania Sandrelli, Catherine Spaak, Silvana Mangano … Tots ells formen part d’un autèntic festí per als amants de la comèdia.