GUY DEBORD PER OLIVIER ASSAYAS

Fundador de la Internacional Situacionista, teòric de la societat de l’espectacle, Guy Debord és autor d’una obra cinematogràfica parca –tres llargmetratges, tres curts– i subversiva, que es complementa amb els seus escrits. El seu objectiu és combatre la passivitat i l’alienació imposades a l’espectador per l’espectacular ordre comercial, per a entaular una nova relació des de la qual repensar la vida i la societat. Fita destacada en la història de les avantguardes i les idees a França, darrere de l’aparent severitat de la seua reputació, la bel·licosa obstinació de Guy Debord porta el segell de l’humor sobirà i la melancolia radical associats al seu nom.

 

Guy Debord per Olivier Assayas

Atés que les pel·lícules de Debord són accessibles de nou, i per tant podem pensar-les, la perspectiva històrica del seu treball ha evolucionat més cap a les arts visuals i el cinema experimental. I un es pregunta si això no és exactament el que Debord temia. La importància de les seues pel·lícules supera este marc, però els historiadors del cinema, els seus teòrics, fins on sé, mai s’han preocupat per situar el seu treball en la perspectiva més àmplia d’una reflexió sobre el cinema contemporani, sobre l’evolució de la post-cinefília. I això succeïx perquè este camp, que Debord hauria d’ocupar, ha sigut ocupat en part per Jean-Luc Godard, qui no està tan lluny de Debord, però al mateix temps representa tot el contrari. Per tant, és molt difícil fer-los cohabitar.

El més inquietant és la bellesa de les seues pel·lícules. De nou, li hauria agradat a Debord que li digueren que “La societat de l’espectacle” (1973) és bella, però també intel·ligible? Sempre es troba en ell esta preocupació per la forma, per l’elegància de l’escriptura, literària o cinematogràfica; és el que valida el pensament, la qual cosa garantix la seua durabilitat. En certa manera, el cinema revela el contingut poètic del llibre, la seua dimensió menys visible, i certament la menys reconeguda. La música de Corrette unida a les imatges de “La societat de l’espectacle” suscita una profunda emoció. Dit això, la pel·lícula és més difícil, en molts sentits, que “In girum imus nocte et consumimur igni” (1978), que pertany a una altra època del treball de Debord, en la qual torna de manera més literal a la pràctica artística.

“In girum imus nocte et consumimur igni” comença amb un text que podria ser una espècie de comentari de “La societat de l’espectacle”, o en qualsevol cas com una actualització de la teoria de l’espectacle, adaptada a un període en què les idees revolucionàries estan en fort declivi i on tornem a una espècie de gaudi del consum. Després del pròleg ve l’evocació literària del passat, on de sobte desplega una vessant Bossuet, i un sent una espècie de plenitud en esta expressió en primera persona, inèdita anteriorment. Es produeix el pas de la veu teòrica al “jo”.

Des d’este punt de vista, cada vegada que em trobe amb persones que no han llegit a Debord, que el coneixen malament, que l’han malinterpretat o que els va esclatar el cap a l’abordar els primers capítols de “La societat de l’espectacle”, els dic que vegen “In girum imus nocte et consumimur igni”. És, sense dubte, la millor introducció al treball de Debord. Tot està ací.

Olivier Assayas

 

(Extractes cedits per Cinémathèque Française i pertanyents a una entrevista realitzada per Laurence Le Bras, Emmanuel Guy i Thierry Grillet al desembre de 2012)