“WHEN I’M DONE DYING”: RAP, DROGUES I ANIMACIÓ

Quan es va estrenar en la competició del festival de Tallinn, Wendy Ide va dir en Screen Daily que “When I’m Done Dying” és “una potent història d’amor ambientada en l’escena rap underground d’Istanbul”. Una definició encertada que no va ser l’única cosa positiva que la pel·lícula es va emportar de la ciutat estoniana, ja que Nisan Dağ va obtindre el premi a la millor direcció.

No era per a menys. El film conta l’absorbent història de Fehmi, un aspirant a raper de 19 anys que viu en un suburbi marginal i és addicte al bonzai, una droga sintètica molt barata i d’efectes extremadament tòxics el consum de la qual pot posar en greu risc el seu prometedor futur musical. Quan el seu camí es creua amb el de Devin, un brillant DJ de classe alta, tot sembla encaixar i les cançons comencen a fluir, però els problemes derivats del consum de drogues tampoc tarden a aparéixer i amenacen amb danyar la seua relació i la seua carrera.

És fàcil deduir que, amb estos elements, “When I’m Done Dying” és una autèntica muntanya russa emocional, que capbussa l’audiència en la joventut turca a ritme de raps compostos pel més aclamat artista de hip hop del país: Dona Poet.

 

 

Per si foren pocs al·licients, la pel·lícula conté unes impactants seqüències d’animació que van cridar poderosament l’atenció del crític Davide Abbatescianni, que en Cineuropa comentava: “Una de les principals peculiaritats del film és la presència ocasional d’escenes animades, que representen les visions catastròfiques i paranoiques de Fehmi, i que donen a ‘When I’m Done Dying’ un toc d’originalitat, al temps que permeten a l’espectador conéixer el turbulent estat mental del protagonista i el seu procés d’autodestrucció. En una d’elles, per exemple, els grafits imaginaris d’un raper negre fan que se senta humiliat “. El periodista concloïa afirmant que “Nisan Dağ aconseguix contar una història convincent, que es recolza en un guió sòlid i un bon repartiment, compost per intèrprets no professionals i talents emergents. El retrat de l’escena alternativa d’Istanbul és igualment convincent, i el director de fotografia John Wakayama Carei fa un bonic treball panoràmic entorn dels carrers polsosos i els edificis decrèpits de Karapinar”.

La pel·lícula demostra que la directora coneix el terreny que trepitja, i ella mateixa ho confirma: “Vaig descobrir l’escena de la cultura hip hop underground en els barris pobres d’Istanbul en 2014, quan vaig dirigir per a MTV el documental ‘Rebel Music – Turkey: Flowers of Gezi Park’. Després em vaig inscriure com a voluntària per a ensenyar animació en un d’eixos barris. Em va fascinar comprovar com la gent jove s’empoderava a través de la seua passió pel rap. La meua inspiració inicial per a la pel·lícula va ser la de retratar eixa subcultura i mostrar com el rap pot ser una autèntica arma oral”.

Sense dubte, ho ha aconseguit, encara que li va costar més de tres anys escriure el guió definitiu i va haver d’enfrontar-se amb la negativa del Ministeri de Cultura turc a subvencionar la pel·lícula, ja que no compartia la seua perspectiva política.

“When I’m Done Dying” tindrà la seua estrena a Espanya en el marc de la Mostra de València-Cinema del Mediterrani i, com tots els títols que integren la Secció Informativa, opta al Premi del Públic, promogut per À Punt Mèdia i consistent en l’adquisició dels drets de la pel·lícula per a la seua emissió en la plataforma autonòmica.