“STREAMS”: DESCENS ALS INFERNS DEL LUMPEN TUNISIÀ

Amel (Afef Ben Mahmoud) és una dona que treballa en un xicotet taller a Tunis, i el sou de la qual a penes cobrix les necessitats familiars. Bona part d’eixes estretors es deuen al fet que el seu marit es passa el dia en el bar, malgastant els pocs diners que tenen en alcohol i en apostes que sempre resulten ser ruïnoses. Però Amel no està disposada a rendir-se, sobretot perquè creu fermament que Mamoun (Iheb Bouyahia), el seu únic fill, té un brillant futur per davant com a porter de futbol. El xaval és bo i només necessita una oportunitat, així que la seua mare no dubtarà a reunir-se amb un empresari que li garantix eixa prova que portarà al seu plançó a la fama. Només és un sopar, sembla dir-se ella per a dissipar les seues reticències. Però el sopar acaba amb una acusació d’indecència pública i amb Amel en la presó.

A la seua eixida, esta mare coratge que ha perdut de colp i volta tot quant tenia, haurà de batallar no sols per a refer la seua vida en el si d’una societat que la repudia, sinó per a recuperar a un fill que, destrossat per l’escàndol, ha sigut devorat pel lumpen d’una ciutat violenta i implacable. Tal com afirma el seu director, Mehdi Hmili, “Streams” entrellaça “tres temes que sempre m’han perseguit: la família, la violència i l’amor. A través d’ells tracte de descriure i traduir la complexa existència d’una mare i el seu fill”. El retrat d’eixa relació trencada per l’infortuni es mou entre el melodrama de la seua arrancada i el thriller urbà que es desplega després del tancament del primer acte, dos models genèrics que, en paraules de Davide Abbatescianni, crític de The New Arab, cristal·litzen en “un viatge frenètic i ple d’acció, en el qual Hmili aconseguix construir una narrativa atractiva i crear un fort vincle empàtic amb els espectadors”.

 

 

Després de la seua òpera prima, “Thala My Love” (2016), este jove realitzador tunisià format a París s’allunya de determinats tropos formals propis del cinema del seu país per a entregar un film descarnat en el qual apareixen conductes rarament mostrades per les produccions sorgides en aquella cinematografia -prostitució, drogoaddicció, relacions homosexuals, alcoholisme- junt amb una aspra descripció d’ambients que mira de front una ciutat a la vora de l’enfonsament.

El segon llargmetratge de Hmili arriba a la Mostra de València-Cinema del Mediterrani després de tindre la seua estrena mundial en l’última edició del festival de Locarno, dins de la secció Cineastes del Present, en la qual competixen primeres i segones pel·lícules “dirigides per talents globals emergents”, advertiment suficient com per a parar atenció a un director que trenca un bon grapat de clixés per a firmar, en paraules del citat Davide Abbatescianni, “el col·lapse d’una família de classe treballadora i denunciar les contradiccions socials de la Tunísia posterior a Ben Ali, un país que deixa a la gent sola davant d’uns problemes insuperables”.