“SO SHE DOESN’T LIVE”: UNA HISTÒRIA DE VIOLÈNCIA

“Des que em vaig assabentar del brutal assassinat d’Arnela, una dona de 23 anys, en una xicoteta ciutat de províncies de Bòsnia, em van intrigar no sols la violència i l’odi, sinó sobretot el pur impuls destructiu dels dos joves que la van matar. Allò no va ser un crim passional o motivat per la gelosia, va ser un desig d’aniquilar. En la meua pel·lícula, Aida vol ser ama del seu propi destí, però això no sembla ser més que una il·lusió. Encara vivim en un món en el qual el poder, la força i la resistència són valors reals, sense importar que ens enfrontem a un virus, a un riu salvatge o a un oponent dominant”. El realitzador bosnià Faruk Loncarevic juga amb les cartes cap per amunt. De les seues declaracions, concedides al festival de Trieste, on va estrenar el seu tercer llargmetratge, “So She Doesn’t Live”, es desprén que no sols no tem que el públic conega el desenllaç de la pel·lícula, sinó també la seua confiança en una posada en escena en extrem rigorosa que busca que l’audiència extraga les seues pròpies conclusions després de lluitar contra unes imatges tan mesurades com implacables.

 

 

Loncarevic exposa els fets del cas amb precisió quirúrgica a partir de llargs plans seqüencia mil·limètricament dissenyats. La distància amb la qual la càmera manejada pel director de fotografia Alen Alilović observa un entorn bell i, no obstant això, habitat per l’horror; el tan dolorós com magistral ús del fora de camp, el fred retrat de determinades conductes atàviques i la subtil comparació entre el poder aparentment omnímode que continuen conservant els homes i el judici que va acabar amb la condemna de Radovan Karadzic, obrin un profund debat sobre els ressorts que activen la violència i les conseqüències que del seu esclat es deriven. En eixe sentit, Vladan Petkovic, crític de Cineuropa, va apuntar que a pesar que “So She Doesn’t Live” es basa “en un cas molt específic d’un país en particular, la pel·lícula se centra en l’instint primari, animal i depredador dels éssers humans. Per tant, esta no és una història sobre la societat bosniana, sinó més aviat sobre la civilització humana”.

Loncarevic, professor d’Història del Cinema, Estètica i Anàlisi en l’Acadèmia d’Arts Escèniques de Sarajevo, s’ha encarregat no sols de les tasques de direcció i d’escriptura, sinó també del muntatge del seu tercer llargmetratge, l’imponent acabat formal del qual contrasta amb les seues humils xifres de producció: va ser rodada en tot just cinc dies i va comptar amb només 20.000 euros de pressupost. L’esment especial que li va concedir el jurat del Festival Internacional de Trieste -en el qual figurava la productora de pel·lícules tan incontestables com ara “Ida” o “Quo vadis, Aida?”, Ewa Puszczyńska; el productor italià Paolo Bertolin i la directora romanesa Adina Pintilie (“Touch Me Not”)- avala l’arriscada i controvertida proposta del realitzador bosnià, que ara arriba a la Mostra de València-Cinema del Mediterrani.

Escriu un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *