“SI LE VENT TOMBE”: VIATGE ENLLOC

Existixen algunes pel·lícules en les quals només és possible involucrar-se si es deixa arrere allò en què creiem fermament i que conforma la nostra herència cultural. En “Si le vent tombe”, el públic, de la mà del protagonista principal del film, rep una invitació per a conéixer un diminut aeroport en el qual mai aterra ni s’enlaira cap avió. Està en Nagorno Karabj, una conflictiva regió de la Transcaucàsia, pertanyent a l’Azerbaidjan a nivell jurídic, però controlada de facto i en la seua major part pel govern de la República d’Artsaj. O el que és el mateix, un lloc enmig d’enlloc. I, també, el destí d’Alain, un auditor internacional francés, que ha sigut enviat allí amb la missió d’avaluar si les infraestructures reunixen les condicions requerides per a la seua reobertura.

En el seu deambular per la zona haurà d’eludir les pressions de les autoritats, que intentaran obtindre un informe favorable, però també s’anirà submergint en la peculiar atmosfera del lloc, on es troba sovint amb un xic que té un estrany negoci relacionat amb l’aigua.

El debut de Nora Martirosyan, seleccionat en la secció Acid Cannes i premiat a Tallinn i Ginebra, demostra que un territori només existix si decidim creure en la seua existència. El seu precís estil visual transforma el paisatge en un protagonista més, i la pel·lícula en un estat d’ànim. En el món creat per la directora, les emocions dels personatges són el principal motiu que forja els llaços d’amistat. Des del periodista fins a l’ex soldat i des del director de l’aeroport fins al xofer, tots compartixen una aura de misteri quasi surrealista. De manera similar, la guerra, les armes i el foc, sempre semblen estar molt a prop, però es tracta d’una guerra que no té nom, ni rostre, ni temporalitat. Sembla ser només una part més de l’escenari i diluir-se en un context que bé es podria qualificar de “realisme màgic”, si el terme no estiguera ja tan gastat.

 

 

Alain ha de fer un treball molt concret, però en realitat el seu objectiu final és provar l’existència real del minúscul país caucàsic on es troba l’aeroport, deixar constància de què no es tracta d’un miratge, una il·lusió col·lectiva, un lloc en una altra dimensió.

De manera molt subtil, cada element de la pel·lícula troba el seu lloc en una història que funciona com una xarxa en la qual tot està connectat. Les imatges conviden a seguir les anades i vingudes d’un jove portador d’aigua que té la capacitat de sanar miraculosament a qui la beu. Una al·legoria de l’esperança que, en realitat, és una demostració del poder de la imaginació.

Com va apuntar Fabien Lemercier en la seua crítica per a Cineuropa, “la pel·lícula construïx un microcosmos que li servix per a reflexionar sobre qüestions com ara la geopolítica internacional, la identitat i les fronteres nacionals, i manté sempre un equilibri perfecte entre la mirada d’inspiració documental i la narració dramàtica, amb el qual crea una tensió que relaciona el film amb el present històric”.

“Si le vent tombe” tindrà la seua estrena a Espanya en el marc de la Mostra de València-Cinema del Mediterrani i, com tots els títols que integren la Secció Informativa, opta al Premi del Públic, promogut per À Punt Mèdia i consistent en l’adquisició dels drets de la pel·lícula per a la seua emissió en la plataforma autonòmica.