‘Retrato de una cerilla’: Addictes a la productivitat i a l’autoexigència

El documental de García de Mateos i ‘Tanit’, de Pep Garrido, s’asomen a Finestra de Mostra de València

La diversitat temàtica i formal del cinema produït a la Comunitat Valenciana es fa visible de nou hui en la Mostra de València-Cinema del Mediterrani, en la seua secció Finestra, amb dos llargmetratges que exploren algunes de les experiències que marquen les nostres vides: la pressió per a aconseguir l’èxit i el trànsit de la infància a la maduresa.

García de Mateos dirigix un assaig documental en primera persona que indaga en els límits de l’autoexigència i en les conseqüències d’una cultura que convertix l’esforç constant en una mesura del valor personal. La seua capacitat per a connectar amb els espectadors i generar conversa al voltant d’una problemàtica plenament contemporània li va valdre el Premi del Públic de DocsValència. A més, aspira als premis de Millor llargmetratge documental i Millor llargmetratge jurat jove dels Premis Lola Gaos de l’Acadèmia Valenciana de l’Audiovisual.

“El títol fa referència a un objecte creat industrialment per a ser cremat; una vegada acabes amb un, n’agafes un altre de la caixa i continues fent”, detalla García de Mateos sobre esta analogia del ritme de vida actual. La cineasta afig que, encara que el projecte va començar centrat en una sola persona, prompte van entendre que “per a fer un retrat fan falta més d’una cara”, dotant l’obra d’una dimensió plenament coral.

A través de material d’arxiu, imatges documentals i escenes coreografiades, la pel·lícula construïx una reflexió íntima i col·lectiva sobre els mecanismes que alimenten la pressió per a rendir, superar-se i no parar mai. “Hem assistit al canvi del paradigma laboral i hem passat a ser els nostres propis caps i a exigir-nos molt més, estem sempre pensant en la productivitat en qualsevol àmbit de la nostra vida i ens hem tornat addictes a l’autoexigència”, explica la directora en el festival. El temps ara, continua, “el pensem en clau d’inversió laboral, en com traure-li rendiment a cada moment. La pel·lícula convida així a revisar eixos ideals de productivitat i superació que travessen tant l’experiència individual com la col·lectiva”.

La realitzadora reconeix que el projecte —nascut originalment d’un Treball de Fi de Màster (TFM)— ha comportat “molta autoexigència” i “un any a tope per a tirar-lo avant” i confia a afrontar les seues pròximes produccions “amb un poquet més de calma, escrivint i pautant”.

‘Tanit’: una faula sobre créixer i afrontar la pèrdua

Pep Garrido proposa una mirada molt diferent, en forma de faula, sobre el pas de la infància a la maduresa: ‘Tanit’, nominada a millor llargmetratge dels Premis Lola Gaos. Adaptació cinematogràfica del relat homònim de l’escriptora catalana Núria Albó, la pel·lícula seguix Tanit, una xiqueta de deu anys que viu en l’entorn natural del Montseny i entaula amistat amb Perona, una anciana que viu a soles al bosc i a qui els xiquets del lloc imaginen com una bruixa.

Convertida en aprenenta d’esta dona enigmàtica, Tanit inicia una relació que transformarà la seua manera de mirar el món. Al mateix temps, un esdeveniment familiar l’obligarà a enfrontar-se a la pèrdua i a madurar abans d’hora. Encara que adopta la forma d’una història d’aventures amb ressons fantàstics, assenyala Garrido, la pel·lícula aborda qüestions universals “com el dol, l’absència i l’aprenentatge emocional, i s’acosta a la mirada de la infància sense simplificar-la, reivindicant la capacitat dels espectadors més jóvens per a enfrontar-se a històries complexes i a emocions que no sempre tenen respostes fàcils”.

El projecte compta amb la participació de les actrius Sara Espígul i Isabel Rocatti, junt amb Sergio Caballero i Núria Molas, i està produït per Dacsa Produccions i Atiende Films. Rodada en català, la pel·lícula és una coproducció entre València i Catalunya que connecta l’audiovisual valencià amb una obra de referència de la literatura juvenil catalana.

Amb ‘Tanit’, Garrido porta a la pantalla una història que entén créixer no sols com un descobriment del món, sinó també com l’aprenentatge de les seues contradiccions i pèrdues. Una faula que, davall de la seua aparença de conte de bruixes, parla de la maduresa, els vincles familiars i la necessitat de trobar ferramentes per a afrontar allò desconegut.