MARINA ABRAMOVIĆ “TORNA” A LA MOSTRA

Estrena nacional del documental “512 Hours”

 

Fa un any, l’elecció de la Mostra a l’hora de triar a la primera protagonista de la secció FOCUS no va poder ser més premonitòria. Els treballs audiovisuals de la mítica performer Marina Abramović, que també va oferir una masterclass en línia, es van projectar a València a penes set mesos abans que li concediren el Premi Princesa d’Astúries 2020 de les Arts.

Este any, tot coincidint amb la seua visita a Espanya per a recollir el guardó (la cerimònia tindrà lloc el dia 22 d’octubre a Oviedo), el festival acull en les seues sessions especials l’estrena a Espanya de l’últim documental sobre la seua obra, titulat “512 Hours” i dirigit per Adina Istrate i Gia La Sàlvia, que visitaran València per a presentar la pel·lícula.

Al llarg de l’estiu de 2014, desenes de milers de persones van acudir a la Serpentine Gallery de Londres. La seua intenció era visitar la nova instal·lació de Marina Abramović, però van descobrir que ells mateixos eren els protagonistes de l’obra. L’artista sèrbia, coneguda per revolucionar constantment els conceptes de l’art escènic i posar a prova els límits del seu propi cos, s’ha enfrontat durant les últimes quatre dècades al que ella diu “la verdadera realitat”, sovint amb un gran cost físic: ha estat nua sobre una creu de gel durant hores, quasi mor dins d’una estrela en flames feta de serradures xopades en gasolina i va convidar al públic a asseure’s enfront d’ella amb una pistola carregada i fulles d’afaitar, amb la indicació que fera el que volguera amb ella: Li van tallar la roba, li van grapejar els genitals, li van tallar el coll, li van xuplar la sang i fins i tot li apuntaren al cap l’arma. Història viva de la performance.

 

 

Set anys després de la seua aclamada retrospectiva en el MoMA, Abramović va decidir plantejar-se un nou repte i posar a prova els seus propis límits emocionals i els de la seua audiència, en un espectacle que va descriure com “la interpretació de duració més radical que mai havia intentat”. No obstant això, quan finalment es va inaugurar “512 Hours” a Londres, va succeir una cosa inesperada fins i tot per a ella. Es va produir un experiment social de connectivitat humana, que exposava l’elenc de participants a profunditats dramàtiques d’emoció i empatia. El documental que registra l’experiència examina un moment sense precedents en la història de l’art escènic, ja que Abramović provoca que un grup de visitants d’una galeria del segle XXI se separen de les seues pertinences personals (dispositius de control del temps i mitjans de comunicació amb el món exterior), es despullen dels seus avatars digitals i es connecten amb qui es troba al seu voltant. D’esta manera, la galeria es va convertir en un parèntesi, un espai al marge de tot el que ens consumix en el nostre dia a dia. Un lloc per a detindre’s, trobar el silenci i desafiar-nos a nosaltres mateixos.

La pel·lícula recull el procés mitjançant el qual la pròpia Abramović en persona rebia a cadascuna de les persones assistents i els franquejava el pas a un lloc en el qual, per a la seua sorpresa, inicialment es trobaven només amb parets buides. A mesura que passen per diverses sales, el context va canviant i evolucionant, i cada persona reacciona de manera diferent. El film compta amb el testimoni d’un gran nombre d’assistents, que a vegades no poden evitar emocionar-se en recordar l’experiència.

“512 Hours” constata que Marina Abramović encara no ha dit la seua última paraula en la història de l’art contemporani.