“És més fàcil que un actor plore que arrancar-li un somriure vertader”

La portuguesa Susana Nobre competix amb ‘Cidade Rabat’, un llargmetratge sobre el duel que escapa de convencionalismes formals

És la primera ocasió que la directora portuguesa Susana Nobre filma un guió argumental. Es tracta de ‘Cidade Rabat’, que ha concorregut hui a la Secció Oficial de Mostra de València-Cinema del Mediterrani. Una pel·lícula sobre com travessar i superar el duel des d’una mirada còmica i melancòlica.

La realitzadora explora en el seu llargmetratge el procés de duel i cerca existencial a través de la història d’una dona de quaranta anys, Helena, que acaba de perdre sobtadament a la seua mare. Una relat amb tints autobiogràfics, ha explicat la directora, en què la mort de la seua mare es va imposar com a esdeveniment central i la descripció de la qual va seguir en tots els seus detalls i rituals: “A partir d’ací vaig combinar dos intencions de projectes de curtmetratges que ja tenia: fer una pel·lícula sobre l’edifici de la meua infància i una altra sobre el Club Esportiu on vaig fer treball comunitari”. Amb les gravacions de vídeo sobre estos projectes va desenvolupar les imatges finals per al seu film com una espècie d’esbossos videogràfics. “Amb esta experiència vaig escriure el guió sense pensar molt en les intencions i significats que resultarien. Vaig pensar més en la pel·lícula com un viatge en la vida d’una dona”.

L’estil de la pel·lícula s’allunya dels convencionalismes formals propis d’esta mena de relats i la mort de la mare no apareix com una simple nota argumental: “La pel·lícula seguix tot el ritual fins a la tomba en el cementeri. Este recorregut, absolutament banal i humà, és molt rar de veure al cine. Un poc com en les pel·lícules de Flaherty en les què ens quedem mirant els rituals d’una comunitat. Hi ha una certa seguretat en el desenvolupament de les accions, però al mateix temps existix una tensió que prové de la por al fet que alguna cosa esclate i desestabilitze això que ja coneixem…”.

La protagonista d’esta història, Helena, interpretat per Raquel Castro, experimenta una agitació interna que la directora va aconseguir plasmar en ella fent que no se sentira “còmoda i segura” en el seu paper: “També és la primera vegada que treballava amb una actriu professional, la meua principal obstinació va ser que, com fa Kaurismäki, no somrigueren davant la càmera. És més fàcil que un actor plore desesperadament que arrancar-li un somriure vertader”, va assegurar en la roda de premsa.

Al costat del retrat anímic i existencial d’Helena, la pel·lícula plasma també com la burocràcia pot eclipsar el duel: “La protagonista viu enterrada en la burocràcia i en una vida quotidiana en què és més una empleada que una persona viva. L’experiència de la mort de la seua mare també forma part d’esta mateixa cadena en la qual ella ja està inscrita com si fora un esdeveniment més amb el què ha de bregar. Per això tria fer treballs comunitaris després de ser capturada per la policia. Necessita fer alguna cosa que fuita a la cadena de producció laboral, alguna cosa sense conseqüències, només per a ella”. Moments quotidians que es tornen significatius en la vida de la seua protagonista, qui “investida per sentiments contradictoris, entre la tristesa i eufòria, apareix en els llocs més estranys per a ella, com a festes i balls, envoltada per l’amabilitat dels estranys”.

La 38a edició de Mostra de València-Cinema del Mediterrani està organitzada per l’Ajuntament de València i compta amb la col·laboració de l’Institut Valencià de Cultura (IVC), el Palau de la Música, Barreira Arte + Diseño i À Punt Mèdia com a mitjà oficial.