Dos òperes primeres que exploren la identitat i els límits entre el somni i la realitat s’incorporen al concurs de la 40a Mostra de València

‘Orfeo’, de l’italià Virgilio Villoresi, i ‘Aisha Can´t Fly Away’, de l’egipci Morad Mostafa

Dues noves pel·lícules han arribat hui a competició per a revelar el poder del cinema com a territori d’exploració poètica i social. Es tracta de ‘Orfeo’, de l’italià Virgilio Villoresi, i ‘Aisha Can’t Fly Away’ de l’egipci Morad Mostafa.

Els actors Giulia Maenza i Luca Vergoni han presentat hui ‘Orfeo’ en la Secció Oficial, una pel·lícula que narra la història d’un pianista que s’enamora d’una misteriosa dona que desapareix en un regne sobrenatural. Seguint-la a través d’una porta, el protagonista s’endinsa en un món fantàstic i oníric en què la música i els records es converteixen en la seua guia.

El primer llargmetratge de l’italià Virgilio Villoresi és un viatge hipnòtic que combina tècniques artesanals, animació i cinema experimental. Rodada en 16 mm i amb decorats construïts a mà, la pel·lícula evoca la màgia del cinema clàssic des d’una mirada contemporània. “‘Orfeo’ va nàixer de la novel·la gràfica ‘Poema a fumetti’ de Dino Buzzati, una obra que em va fascinar per la seua imagineria i poder evocador”, explica el cineasta. “Va ser una oportunitat per a barrejar llenguatges diferents —l’animació artesanal, el cinema experimental i les tècniques òptiques— en un relat simbòlic i sensorial. Volia que l’espectador s’embarcara en un viatge oníric més que seguir una narrativa tradicional”.

L’actor Luca Vergoni, que debuta amb el seu primer paper protagonista, recorda que l’aventura va començar fa més de dos anys i mig: “El rodatge es va dur a terme íntegrament en la productora de Virgilio, on vam poder recrear totes les escenografies i recuperar l’esperit del cinema clàssic. Treballar d’una manera tan física donava la impressió d’estar en espais molt més grans del que realment eren”.

Vergoni destaca que el procés va ser “peculiar i completament nou” per a ell: “He hagut de treballar amb personatges que no existien —titelles, objectes, miniatures—. Sabia exactament com eren totes, perquè l’stop motion requerix una precisió extrema: cada pla podia implicar entre quatre i huit segons d’acció, però tardàvem hores a rodar-lo. Era un treball de paciència i coordinació”.

També subratlla el paper essencial de la música en la pel·lícula: “Les escenes musicals van ser concebudes quasi com a videoclips. Encara no teníem la banda sonora definitiva, però treballàvem ajustant el minutatge amb el compositor. Les músiques són fonamentals per a entrar en el to del somni i del mite”.

Per a l’actor, col·laborar amb Villoresi ha sigut una experiència transformadora: “Virgilio és més un artista que un director. La seua fantasia està fora del comú i del temps. Va voler demostrar que encara hi ha màgia en el cinema més enllà dels efectes digitals. No buscava comoditat, sinó autenticitat: stop motion, cinema artesanal, treball manual… per això el rodatge es va allargar més de dos anys. Però el resultat és profundament personal, una pel·lícula que respira el seu univers”.

Inspirat en la “forma un poc boja” amb què Buzzati reinterpreta el mite en la seua novel·la gràfica, Vergoni confessa que el projecte li va despertar una gran curiositat: “A Itàlia no és una obra molt coneguda, però em semblava necessari portar-la al cinema. Vaig sentir que calia fer-ho, i que podíem retre homenatge a eixa barreja entre allò mitològic i allò contemporani”.

Una exploració de la solitud del marginat i el seu dret a somiar

Per la seua part, ‘Aisha Can’t Fly Away’, presentada pel seu director Morad Mostafa i la productora Sawsan Yusuf, arriba a la Mostra amb la història d’Aisha, una cuidadora sudanesa de 26 anys que viu al cor del Caire. Atrapada entre una relació ambigua amb un jove cuiner egipci, les amenaces d’un gàngster que la xantatgeja per a fer un tracte immoral a canvi de seguretat i un nou treball en una llar desconeguda, la protagonista lluita per preservar la seua identitat i els seus somnis en una ciutat que no deixa espai per a la fragilitat. En la creació del personatge principal, assegura el director, “li vam demanar a l’actriu que ocultara les seues emocions per a retenir totes les emocions i l’angoixa”.

Mostafa, que va destacar amb el curtmetratge ‘I Promise You Paradise’ —guardonat amb el Rail d’Or en la Setmana de la Crítica de Cannes 2023—, aborda ací la solitud i el desarrelament: “Fa un temps, viatjant en un autobús públic al Caire, vaig veure una xica africana dormir amb el cap recolzat en la finestra. De sobte es va despertar plorant i cridant, va baixar sense dir ni una paraula. Aquella imatge es va quedar amb mi. Em vaig preguntar moltes vegades: quins eren els seus somnis i les seues pors?”, recorda Mostafa sobre l’origen de la pel·lícula. Al mateix temps, destaca que els seus dos curts anteriors parlaven també d’africans migrants i que “en el cinema egipci no hi ha personatges que no siguen egipcis”.

El cineasta insistix que la seua obra transcendeix la temàtica migratòria: “No és només una història sobre migració. És una pel·lícula universal. Aisha sap que no pot viure en pau en un món on la pell determina el teu lloc. És una història sobre pertinença, sobre el desig de ser vista. Una exploració profunda de la solitud del marginat, que tot i això s’atrevix a somiar i a trobar llum en la foscor”. Una cinta en què “fluctuen, a més, diversos gèneres com el drama social, el thriller o el terror corporal”.

Respecte al títol i la seua al·lusió a la impossibilitat de volar i alliberar-se de la protagonista, Mostafa assegura “que encara que el final no és esperançador sí que està obert a capítol”.