‘Primeira pessoa do plural’: un experiment temporal del portugués Sandro Aguilar per tancar la Secció Oficial de la Mostra

Última candidata a la Palmera d’Or del certamen, ‘Primeira pessoa do plural’ explora la pèrdua i la imaginació com a mecanisme de defensa

Hi ha pel·lícules, com aquesta, que s’han de veure amb els ulls ben oberts. Perquè, per començar, posen en qüestió la línia temporal. És un advertiment del director portugués Sandro Aguilar, que ha presentat este matí ‘Primeira pessoa do plural’ en el concurs de la 40a Mostra de València–Cinema del Mediterrani, organitzada pel Palau de la Música.

Després del seu pas pel Festival Internacional de Rotterdam, la cinta opta a la Palmera d’Or amb la història d’un matrimoni que viatja a un luxós resort tropical per a celebrar el seu vinté aniversari de boda, deixant el seu fill adolescent en terra ferma. El que comença com una escapada idíl·lica acaba transformant-se en una experiència inquietant produïda per efectes secundaris d’una vacuna que provoquen al·lucinacions i tensions que amenacen la unitat familiar. “Des del primer pla advertisc l’espectador que este no és un cinema naturalista, sinó que estic mostrant un món d’una família molt diferent”, adverteix Aguilar.

El director ha explicat davant la premsa que en esta obra s’ha permés endinsar-se en territoris nous, entre ells l’humor: “No m’havia permés abraçar l’humor abans i en esta pel·lícula vaig voler provar com l’humor pot ser també una eina narrativa, fins i tot dins d’un context pertorbador”.

La pel·lícula està protagonitzada per Albano Jerónimo, Isabel Abreu, Eduardo Aguilar i Carla Maciel, els personatges dels quals experimenten que el nus de la trama arriba abans que la presentació i potser després del desenllaç. Un qüestionament que, segons el director, es deu al fet que “no som el resultat lineal de les nostres decisions, del nostre passat, clarament expressat en el territori físic i emocional que habitem”.

Sobre la motivació del film, el director ha revelat que ‘Primeira pessoa do plural’ és una reflexió sobre la pèrdua i la imaginació com a refugi: “La pel·lícula intenta respondre a com lluitar contra eixa força gravitacional que ens empeny cap avall. Els meus personatges fugen a través de la fantasia, mitjançant invencions, jocs, farses… perquè a voltes només l’imaginari ens permet continuar avant”. “El que m’agrada fer és que qui està observant prenga els seus fragments i unisca els punts, és una experiència constructiva. La pel·lícula té una lògica fragmentària com ocorre en el món dels somnis. No podem jutjar l’estructura onírica com l’estructura de la realitat”.