La Mostra uneix música i cinema amb ‘El canto de las manos’, el debut com a directora de María Valverde

 “Va sorgir de la necessitat de narrar una part del treball del meu marit, Gustavo Dudamel”, assegura l’actriu

La música té el poder de transformar vides, enderrocar barreres i unir mons aparentment oposats. Este és l’esperit que guia ‘El canto de las manos’, el primer llargmetratge documental dirigit i escrit per María Valverde, que ha arribat a la Mostra de València–Cinema del Mediterrani acompanyada per la seua directora.

La pel·lícula seguix Jennifer, Gabriel i José, tres músics sords de Veneçuela que, sota la direcció del mestre Gustavo Dudamel, s’embarquen en un viatge sense precedents: interpretar per primera vegada l’òpera ‘Fidelio’ de Beethoven en llengua de signes. “Este documental naix del desig profund de contar la història d’una minoria que ha fet de la música un llenguatge propi”, va explicar María Valverde. “Per a mi ha sigut un pas molt natural com a artista i com a persona: necessitava comprendre la música més enllà del so, des del silenci, des de l’emoció pura. ‘El canto de las manos’ és una carta d’amor a la comunitat sorda i una reivindicació del seu talent, la seua dignitat i la seua capacitat per a transformar el món a través de l’art”.

Valverde va assenyalar que la idea del projecte “va sorgir d’una necessitat vital i personal de poder narrar un trosset del treball que fa el meu marit, Gustavo Dudamel, i poder entendre així la història dels seus protagonistes, que són persones sordes”. Una història que busca “inspirar tant la comunitat sorda com els oients sobre tot allò que encara falta per fer en el món de l’art”.

Rodada entre Caracas i Los Angeles, la pel·lícula mostra com la música es convertix en un llenguatge universal que transcendeix el so, una forma d’expressió capaç de retornar esperança, dignitat i sentit de comunitat. “Rodar a Veneçuela va ser una experiència profundament humana —va afegir la directora—; vam descobrir com, fins i tot en els contextos més difícils, la música pot enderrocar murs invisibles. Este projecte em va ensenyar que escoltar no sempre implica oir, i que la comunicació més profunda naix del cor i del respecte”.

Sobre el procés creatiu, Valverde va contar que “el procés d’investigació va ser molt natural i amb l’ajuda del millor equip possible. Eixe entorn i la intuïció van ser el motor que em va impulsar a continuar avant”. I respecte al procés de muntatge, Valverde assegura que “en la meua carrera estic acostumada a començar la casa per la teulada; ací es tractava de gravar un espectacle sense preparació conscient, només captar eixos moments de realitat que després van cobrar sentit en el muntatge”.

La directora va confessar que treballar tan prop de la comunitat sorda va ser una experiència transformadora: “Aprendre d’estes persones, escoltar les seues històries, va ser un aprenentatge molt important. La història de Jenifer em va commoure profundament perquè gràcies a la música ella va trobar un espai dins de la societat i en la seua pròpia família. És un exemple a seguir. A través d’ells vaig entendre el poder que té la música”.

“M’ha fascinat dirigir —va concloure Valverde—. Este projecte, en el qual hem treballat durant quatre anys, em va fer sentir còmodament incòmoda. No sé si serà ficció o documental, però sí que sé que tinc històries que vull continuar contant”.

Després del seu pas pel Festival de Cinema de Màlaga, on va ser rebuda amb entusiasme, la cinta ha arribat hui a la Mostra de València, abans del seu estrena als cinemes el pròxim 12 de desembre.