
‘When the Phone Rang’, el desarrelament dels migrants mai acaba
La directora, Iva Radivojević, desactiva els records que va experimentar sent una xiqueta a la Iugoslàvia dels 90
“Quan el telèfon va sonar era divendres i este país encara existia”, es dirigix a l’espectador una veu en off al llarg de la pel·lícula. A un costat del dispositiu, una xiqueta d’onze anys; a l’altre, una successió de telefonades que anuncien des de males notícies, com la mort d’un familiar pròxim, fins a altres més mundanes rebudes de companyes de col·legi. Són eixes telefonades, encara que ara ficcionades, les que va viure la directora, guionista i muntadora Iva Radivojević i que recupera a través de la filmació de ‘When the Phone Rang’, projectada hui en Secció Oficial de la Mostra.
El llargmetratge acumula onze trucades telefòniques, onze episodis que s’acumulen en una pel·lícula amb la qual la directora desactiva els seus records més personals. I cada esdeveniment comença amb el timbre del telèfon i acaba amb un moviment de maletes i una partida. ‘When the Phone Rang’ s’erigix com una proposta fragmentada de la mateixa manera que es fragmenta la memòria. La seua productora, Andrijana Sofranić Šućur, ja des de la Mostra, assegura que “la directora està molt interessada a fer cinema sobre este desmembrament del país, del desarrelament i de les memòries fragmentades que sorgixen d’este fet, però també de la seua pròpia vida, perquè molta gent va haver d’anar-se del país”.
Com a cineasta sempre disposada a portar a la pantalla el desplaçament i la influència en la busca d’identitat, en ‘When the Phone Rang’ ressonen les petjades d’abandonar una nació en guerra, la dissolució d’un país (la seua pàtria) i els efectes de la migració forçosa quan encara era una xiqueta. Ella, com li ocorre al seu personatge protagonista, va abandonar Iugoslàvia en 1992 al costat de la seua mare i germana.
Rodada en 16 mm, en ‘When the Phone Rang’ s’aconseguix eixa calidesa granulada i mancada nitidesa que no és una altra que la textura del record. Unes instantànies carregades de nostàlgia reflexiva que no aconseguirien el mateix resultat d’haver-se rodat en format digital. A través d’una reconstrucció íntima d’eixes telefonades, la pel·lícula investiga la dislocació i la naturalesa del record. Entre altres dels recursos, destaca l’ús d’una veu en off que, segons explica la productora, “va sorgir des d’un moment primigeni, abans de l’escriptura del guió. Es tractava d’un relat molt personal i la directora va tractar amb això de donar-li major objectivitat”, apunta Sofranić.
Presentada en la secció Concorso Cineasti del Present del Festival de Locarno, en la cinta també es fan visibles els mecanismes que la nostra ment inventa per a ofegar el soroll del món exterior i, lluny de buscar el sensacionalisme de la violència d’una experiència traumàtica, apareixen altres moments que van fer feliç a la protagonista, com les arriscades tallades de cabells, els balls en la cuina o el moment el que va sentir alguna cosa per un company de col·legi per primera vegada.
La 39ª edició de Mostra de València-Cinema del Mediterrani està organitzada per l’Ajuntament de València, compta amb la col·laboració de l’Institut Valencià de Cultura, Palau de la Música, València Film Office (Fundació Visit València), el patrocini de Hyundai Koryo Car i À Punt Mèdia com a mitjà oficial i principal partner del fòrum de coproducció València Films Afers.