“Quan estudiava cinema a París vaig fer un grafiti de ‘E.T.’ per a protestar perquè a tots els agradaven Truffaut i Rohmer”

La directora Lucile Hadzihalilovic es troba amb el públic de la Mostra de València després d’haver projectat tots els seus treballs en la Secció Focus

Lucile Hadzihalilovic és una persona molt més somrient del que les seues pel·lícules pogueren donar a entendre. Ha acudit a la Mostra de València a trobar-se amb el públic: amb aquells que ja coneixien les seues preferències per les infàncies fosques i amb els què ho han descobert en les projeccions d’estos dies. Ni la seua manera de fer, ni les seues preferències són les habituals del cine francés: “Quan estudiava cine a París a tots els meus companys els agradava Truffaut i Rohmer, un company i jo, que érem bastant rebels i estàvem molt més interessats en gent com Spielberg, escriviem en les parets ‘E.T.’, ‘E.T.’, ‘E.T.’, per a protestar”. Considera que apostar pel gènere continua sent molt complicat: “A França, per exemple, hem de passar per tota una sèrie de filtres per a obtindre subvencions i les meues pel·lícules no solen fer-ho amb facilitat”. Encara que es considera optimista, creu que les coses han començat a canviar amb fites com la Palma d’Or de Cannes per a ‘Titane’, de Julia Ducournau.

A tots aquells que acudisquen a les sales a veure les seues pel·lícules, la cineasta els recomana: “Deixen-se portar, no tracten de ‘comprendre’ sinó de sentir”: “Les meues pel·lícules són relats simbolistes que extrauen les seues imatges de l’inconscient, imatges que es poden llegir de diverses maneres. Com a espectadora, m’agrada que les pel·lícules estiguen obertes a la interpretació, i fins i tot tindre la llibertat de perdre’m en elles. Intente fer el mateix amb les meues pròpies pel·lícules. Malgrat la seua estranyesa i aspecte esborronador, parlen d’emocions universals”, comenta la directora.

Nascuda el 7 de maig de 1961 a Lió, la cineasta és filla de pares bosnians. Prompte la família es va traslladar al Marroc (van viure en Esauira i Casablanca), on Hadzihalilovic va viure fins als 17 anys. Va estudiar a París, primer a l’Escola Superior d’Estudis Cinematogràfics i després a l’Escola Nacional d’Oficis d’Imatge i So. En el seu projecte de graduació, ‘Mort de Nono (1987)’, ja s’apuntaven alguns trets del seu particular estil, caracteritzat per apartar-se de les lògiques que poblen el mitjà cinematogràfic i capbussar-se de ple en l’oníric.

El públic de la Mostra ha pogut gaudir de les seues pel·lícules sobre la infància en escenaris misteriosos, repletes de simbolisme i ressons psicoanalítics, que han convertit a Lucile Hadzihalilovic en una de les veus amb més personalitat del circuit cinematogràfic internacional. S’han vist tots els seus llargmetratges: ‘Innocence’ (2004),  ‘Evolution’ (2015) y ‘Earwig’ (2021), però també una selecció dels seus curtmetratges i migmetratges: ‘‘De natura’ (2018), ‘Nectar’ (2014) i ‘La bouche de Jean-Pierre’(2014). 

Assegura que “molta gent no concep que les dones puguen fer cinema de terror tan brutal. El meu problema és que no poden adscriure’m a un gènere en concret. Això m’ha fet les coses més difícils que ser una dona cineasta. Reconec que em sent encasellada en dos aspectes: un és el cine de gènere (si els meus guions són fantàstics o no) i una altra és ser dona. Algunes persones em diuen que soc la seua directora favorita i no ho considere una floreta. És positiu que existisquen realitzadores, però al final l’important és que ens consideren éssers humans que fem cine.”

La 37a edició del festival compta amb la col·laboració de l’Institut Valencià de Cultura (IVC), Rambleta, València Film Office, Barreira Arte + Diseño i À Punt Mèdia com a mitjà oficial.