“PRIMER PLANO DE UN CINEASTA”: UN QUADERN D’IMATGES

El cinema, la imatge en moviment, s’ha referit a si mateix i a la seua història en infinitat d’ocasions. L’arribada del nou mil·lenni porta importants transformacions a la manera d’aproximar-nos a la imatge, de dialogar amb ella i consumir-la, i una decisiva democratització de les diferents eines que, d’una manera o d’una altra, possibiliten la seua invenció o captura. Ara que ens trobem en una borrosa casella, enfront de nombrosos interrogants sobre el futur d’un cos que, dia rere dia, experimenta noves metamorfosis, convé, potser, tornar a mirar arrere a fi de redescobrir, recol·locar i establir nous diàlegs entre temps, a la recerca d’unes respostes, tal vegada massa abstractes, o pot ser que frustrants.

 

 

“Primer plano de un cineasta”, de Ramón Alfonso, intenta reunir preguntes al voltant de la qüestió de la mutació de la imatge. La pel·lícula no pretén, en cap cas, trobar respostes i exposar-les. En realitat, s’assembla a un quadern d’anotacions, a una llibreta d’estudi. D’alguna manera, el cos de la peça es construïxx amb ratllades, precipitades anotacions, Post-it, o fins i tot dibuixos. És una sort d’esbós, un estudi crític que encara està per resoldre. Des d’una certa marginalitat, des de posicionaments amateurs, retrocedix en el temps més de cent anys per a localitzar algunes de les primeres filmacions de la València silent, i intentar imaginar el demà. Esta cerca pot interpretar-se com una prolongació pràctica de part dels treballs crítics i teòrics realitzats pel director del film en diferents publicacions. Així, les làmines de “Primer plano” aspiren a prolongar i completar, en una altra dimensió, el camí d’un grup de paraules anterior. Des d’este punt de vista, certament, estem davant una pel·lícula de clara voluntat teòrica. Ara bé, esta cara no és exclusiva, i el conjunt es completa amb altres indagacions de caràcter més íntim, i fins i tot secret. El quadern “Primer plano” ensenya també la tornada a altres imatges pretèrites, les filmades vint anys arrere pel propi protagonista de la ficció, un cineasta, per descomptat, que sosté tot, i que, per descomptat, són reals, pertanyen al director Alfonso i contribuïxen a concretar un joc d’espills i màscares. El retorn a uns plans recollits llavors en Súper 8 possibilita també la redacció d’una sort d’autobiografia imaginària, i un intent de reflexió sobre la dificultat, quasi la impossibilitat de sentir i compondre les imatges igual que abans.

 

 

En “Primer plano de un cineasta” batega l’intent de conformar, a un temps, un assaig (parcial, fragmentari, inestable, sense dubte) al voltant de la història del cinema/audiovisual de València, i un autoretrat completament connectat a mitificats quadres aliens del passat, a partir de la fusió i confusió de propostes. Este assaig mestís s’acaba organitzant amb la suma dels primers plans de figures de diferents temps, condició i significat. El primer pla és sempre una espècie d’agressió a l’individu observat, un intent de robatori i descobriment de secrets. La persistent utilització en la pel·lícula d’este quadre, tal vegada, evidencia la seua verdadera preocupació: la cerca impossible del misteri últim d’una imatge en moviment.