‘Pizza fritta’ i ‘50 meters’: la realitat desborda el concurs de la Mostra de València

Dos propostes entre el documental i la ficció protagonitzen la Secció Oficial d’aquesta jornada

L’art casa amb allò social, especialment al Sud. Aquesta és una de les tesis principals de ‘Pizza fritta’, una altra de les propostes a concurs de la Mostra de València, que s’acaba de presentar a la premsa, i que transita entre el documental i la ficció.

Com han contat el seu director Domingo de Luis i la seua productora María del Pino Santana, el documental està rodat al barri napolità de la Sanità, on va nàixer el gran còmic Totò i que també ha sigut testimoni de generacions marcades per la pobresa i la violència de la Camorra. No obstant això, la càmera de l’espanyol prefereix recrear-se en el Nuovo Teatro Sanità, el primer del món que acull una església, finançat, entre altres, per Roberto Saviano.

Els seus fundadors intenten canviar la vida no sols dels espectadors, sinó també dels habitants del barri convertint-los en protagonistes de les seues creacions. “El teatre és on ells poden desfogar-se. Nàpols té una cultura artística bestial —assegura el director—. Hi ha xiquets analfabets, però saben qui és Tiziano. Un altre dels protagonistes canta òpera sense haver anat mai a classe. L’art ha sigut la base de la redempció. De fet, el títol al·ludeix al fet que durant la Segona Guerra Mundial les dones van haver d’empoderar-se i, en compte de fer la pizza al forn, com que no tenien llenya, aprofitaven que sí que hi havia oli per a alçar la família.”

La cinta parteix de la realitat, però proposa un joc ficcionat: posar en escena una obra de teatre en què una àvia ensenya a cuinar un plat al seu nét. Eixe càsting ens porta a anar saltant d’un a un altre dels habitants d’aquest racó tan particular del planeta. Fins que ens topem amb Ivan, un xiquet que somia a ser el millor xef de Nàpols, i que és capaç de menjar-se la càmera. “Aquest xiquet representa que l’ensomni pot salvar-nos. Ell és el present, també el passat (per tot eixe historial que té) i representa el futur. Li vam proposar que imaginara que sa mare havia mort, però després descobrírem que la seua història personal era molt més forta”, apunta Domingo de Luis.

Es tracta del seu primer llargmetratge després de curts molt premiats com ‘Última toma’ (2007), ‘La niña’ (2016) i ‘Zapato rojo’ (2019). El director i la productora es mostren sorpresos de trobar-se competint en la Secció Oficial amb altres propostes híbrides: “Sara Mansanet està demostrant una nova manera d’entendre i regenerar, i aposta per una mirada en què no és el creador qui s’imposa a la realitat, sinó la realitat la que guia el director”, conclou de Luis.

També transita pel camí del documental la segona proposta del dia del certamen, ‘50 meters’, concretament, a la piscina d’entrenament de cinquanta metres d’un equip d’aeròbic aquàtic compost per homes majors de setanta anys al Caire. Allà trobem Yomna Khattab, directora debutant, que lluita per fer realitat la seua primera pel·lícula i reconciliar-se amb son pare.
De menuda, el pare la mirava a través de la càmera —i veiem bona part d’eixe metratge integrat en la pel·lícula— i ara és ella qui filma el seu progenitor. La proposta, malgrat tocar temes com l’envelliment i la mort, no està exempta d’humor; per exemple, l’únic que no confessa la seua edat davant la càmera és el coquet de son pare.

La cineasta, que no va poder arribar a València per la cancel·lació del seu vol des del Caire, assegura que “quan vaig fer 35 anys, em vaig enfrontar a aquesta fase crítica de prendre decisions. Estava atrapada en la imatge convencional d’una dona perfecta de l’Orient Mitjà en una classe mitjana alta. Necessitava tindre una família, dos fills i una carrera amb gran potencial. Coses que no sols no tenia la nit del meu 35 aniversari, sinó que, a més, no volia”. Per això va deixar la seua faena i va començar a fer pel·lícules.

En aquest primer llargmetratge, se centra en els 70 anys que va a fer el seu progenitor, però durant el rodatge descobreix moltes més coses d’ell, segons ella mateixa confessa: “Observe com gestiona les decisions que va prendre a la meua edat. El percep com un pare progressista que sempre ha sigut el meu amic. Quan necessitava un pare, ell m’ajudava. Vaig créixer sabent que ell no volia tindre fills. Ho intuïa abans que m’ho anunciara davant la càmera un dia de rodatge. Hui em pregunte si vull ser mare o no i no puc relacionar aquesta pregunta amb les decisions de vida de mon pare.”

Tots dos directors, que amb les seues cintes opten a la Palmera d’Or, confessen que el que van trobar en tancar el rodatge va ser molt més sorprenent del que havien previst. Per tant, coincideixen que “ens vam vore desbordats per la realitat”.