Mario Martone i Damien Manivel se sumen a la lluita per la Palmera d’Or de la Mostra de València

La diversitat sexual, la maternitat en solitari com a estigma, la violència policial i una Maria Magdalena afroamericana i envellida protagonitzen les noves pel·lícules en competició

Després d’anunciar les primeres sis pel·lícules a concurs, entre les quals hi ha cinc dones directores i una cinta valenciana, la 37a Mostra de València- Cinema del Mediterrani, que se celebrarà del 20 al 30 d’octubre, revela la totalitat de la Secció Oficial.

“Estem davant d’una de les seccions oficials més completes i plurals dels últims anys del festival; tant per l’equilibri entre debutants i realitzadors consagrats, com per la riquesa temàtica i la procedència de les pel·lícules”, assegura Gloria Tello, presidenta de la Mostra.

Hi ha una cosa pitjor a l’Iran actual que ser mare soltera? Sí, que els avis de la criatura no sàpien que esta ha nascut i es vulguen presentar, quasi per sorpresa, a casa de la mare clandestina. Això planteja el cineasta Ali Asgari en Until Tomorrow, una coproducció entre l’Iran, França i Qatar. En altres països, com Algèria, criar un fill sola també et convertix en sospitosa. En ‘The Life After’, l’òpera prima d’Anis Djaad, després del gran recorregut internacional dels seus curts, una dona viuda i el seu fill es veuen obligats a abandonar el seu poble per escapar dels rumors i l’assetjament als quals  es veuen sotmesos.

Els qui sí que volen ser pares, encara que a través de maternitat subrogada, són la parella gai protagonista de Concerned Citizen, una sàtira mordaç i molt política d’Idan Haguel, procedent d’Israel, estrenada en la secció Panorama de la Berlinale, en la qual l’homosexualitat no és, ni molt menys, el cor del conflicte.

La comunitat LGTBIQ+ São Miguel, l’illa més gran d’Açores és la protagonista fonamental de ‘Lobo e cão, de la directora portuguesa Cláudia Varejão, que acaba de passar per la Giornate degli Autori de la 79a Mostra de Venècia, on s’ha alçat amb el premi a millor direcció. Ha sigut descrita per la crítica com una oda al gènere fluid que transforma la violència en tendresa i la intolerància en un esperit comunitari amb poder curatiu.

El francés Damien Manivel ens apropa en ‘Magdala’ als últims anys de María Magdalena, en els quals viu en plena comunió amb la naturalesa, enyorant la seua relació amb Jesús. L’atmosfera mística envaïx la cinta que va sorprendre el passat Festival de Cannes al triar com a protagonista la ballarina, coreògrafa i actriu Elsa Wolliaston, afroamericana i que lluïx la seua cabellera blanca en el film.

El director italià Mario Martone va tornar a competir en el Festival de Cannes després de vint-i-quatre anys gràcies a ‘Nostàlgia’, basada en la novel·la homònima d’Ermanno Rea, que transcorre a Nàpols, com les seues pel·lícules més importants.

Estos títols se sumen als ja anunciats prèviament, entre ells, dos pel·lícules que seran enviades pels seus respectius països als Oscar:Klondike, de Maryna Er Gorbach (una coproducció entre Ucraïna i Turquia) i la tunisiana Entre las higueras‘, d’Erige Sehiri. A les quals cal sumar, Les pires/ The Worst Ones, de les franceses Lise Akoka i Romane Gueret; Vera Dreams of the Sea, de Kaltrina Krasniqi; Moja Vesna, òpera prima de l’eslovena Sara Kern; i la producció valenciana ‘El que sabem’, dirigida per Jordi Núñez, i que inaugurarà el certamen.

La 37a edició del festival compta amb la col·laboració de l’Institut Valencià de Cultura (IVC), Rambleta, València Film Office, Barreira Arte + Diseño i À Punt Mèdia com a mitjà oficial.

Les noves pel·lícules seleccionades són:

UNTIL TOMORROW, D’ALI ASGARI 

Ha passat pels festivals de Berlín, Guanajuato, Jerusalem i Zurich. El cineasta iranià, en coproducció amb França i Qatar, ens planteja una angoixant contrarellotge pels carrers de Teheran a partir d’una premissa molt senzilla: la protagonista ha ocultat als seus pares, que a més d’estudiar una carrera a Teheran, ha sigut mare soltera. Fereshteh (interpretada per Sadaf Asgari) toca a totes les portes possibles per a aconseguir que algú es quede amb la seua criatura fins a l’endemà, mentre els seus progenitors la visiten, la qual cosa ens permet conéixer les diferents capes de la societat iraniana.

‘THE LIFE AFTER’, D’ANIS DJAAD

Que el seu marit morira en un atac terrorista és només la primera de les desgràcies de Hadjer (Lydia Larini), perquè les xafarderies l’obligaran a abandonar el poble on va nàixer junt amb el seu fill. Ací comença una road movie tan repleta de dificultats com les que viuen moltes dones soles en països com Algèria, sense caure en clixés i amb grans dosis de realisme, com els efectes violents que té la misogínia institucionalitzada.

CONCERNED CITIZEN, D’IDAN HAGUEL

Ben i Raz són una parella gai, aparentment progressistes i il·lustrats, que viuen en el seu pis perfecte. Ben, conscient de les dificultats que travessa el planeta, decidix fer la seua xicoteta aportació a la causa plantant un arbre al seu carrer. Aquest gest desencadena una espiral d’esdeveniments inimaginables que esta sàtira mordaç repleta d’humor negre converteix en una reflexió sobre els privilegis, la xenofòbia i la violència policial, entre altres coses.

LOBO E CÃO’, DE CLÁUDIA VAREJÃO

Convertir allò quotidià en poesia mesclant realitat i ficció a través d’imatges oníriques és l’especialitat d’esta directora, com ja va demostrar en els seus films anteriors ‘Ama-San’ (2016) i ‘Amor Fati’ (2020). Esta nova pel·lícula està basada en la seua experiència a les illes Açores, un xicotet univers en què ser queer genera ferides, com en la resta del món, però on també va trobar fórmules d’integració sorprenents, que, com a una de les protagonistes, li van servir per a qüestionar el binarisme imposat.

MAGDALA, DE DAMIEN MANIVEL

Maria Magdalena es retira als confins del món en un bosc on beu aigua de pluja, s’alimenta només de baies i dorm a l’abric dels arbres. Tota una experiència mística i sensorial d’este director, molt guardonat en festivals internacionals durant els últims anys: ‘Un jeune poète’ (premiada a Locarno), ‘Le parc’ (guanyadora en Jeonju) i, especialment, Les enfants d’Isadora (Millor direcció en Locarno i premi Zabaltegi a Sant Sebastià).

NOSTALGIA, DE MARIO MARTONE

“La consciència emana de la nostàlgia, i aquells que mai s’han perdut a si mateixos no la tenen”, va assegurar Pasolini i Martone recupera la frase en els crèdits d’esta pel·lícula, que, per la seua estructura, bé podria considerar-se un western urbà. Després de 40 anys, el protagonista (Pierfrancesco Favino) torna a la seua ciutat natal per veure a la seua mare, però allí prompte descobrirà que el passat té comptes a ajustar amb ell.

Escriu un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.