La tercera pel·lícula valenciana en competició aborda els dilemes del cinema independent

La Secció Oficial presenta ‘La gran fiesta del cine’ i ‘A Turkish Case’, el debut del turc Hüseyin Aydin

La Mostra de València-Cinema del Mediterrani ha rebut hui els equips de les dos noves pel·lícules que competixen per la Palmera d’Or: ‘La gran fiesta del cine’, dirigida per Toni Agustí i María S. Torregrosa, i ‘A Turkish Case’, òpera prima del cineasta turc Hüseyin Aydin Gürsoy. Dos propostes que exploren les contradiccions de la societat contemporània.

‘La gran fiesta del cine’ és una comèdia dramàtica que oferix una mirada mordaç sobre els dilemes del cinema independent, la gestió dels egos i el preu de l’èxit. Rodada en temps real i al llarg d’una única jornada, la pel·lícula situa l’espectador al centre d’una reunió travessada per les tensions, les ambicions personals i els conflictes morals dels seus protagonistes.

Presentada en el Festival de Màlaga, la història es desenvolupa cinc anys després del rodatge de ‘La última cena’, una pel·lícula experimental realitzada sense pressupost que va acabar convertint-se en un èxit inesperat. Per a celebrar els beneficis obtinguts, l’equip artístic i tècnic original torna a reunir-se. No obstant això, el que comença com una trobada festiva prompte deriva en un enfrontament pel repartiment dels diners, les aspiracions individuals i el vertader sentit de la creació col·lectiva.

Durant la roda de premsa, Toni Agustí i María S. Torregrosa van explicar les particularitats d’un procés creatiu basat en «la llibertat interpretativa i la improvisació». Els directors van detallar que les indicacions inicials al repartiment van ser deliberadament escasses: «La principal consigna consistia a plantejar a cada intèrpret què volia fer el seu personatge amb els diners, perquè defensara eixa posició de partida. A partir d’ací, algunes directrius ocultes contribuïen a generar tensions i alimentar el conflicte». Un mètode de treball, un tipus d’experiment en què «el menys important és el resultat financer». Sense qüestionar la necessitat de remunerar dignament el treball en la indústria cinematogràfica, van explicar que rodar sense un guió tancat «lleva molta pressió» i permet situar el projecte en un terreny essencialment lúdic i creatiu.

L’acceptació i l’escolta mútua van ser també dos dels pilars fonamentals del rodatge. L’actriu Lorena López va explicar que l’equip va treballar sota la premissa del «tot sí», incorporant a la ficció qualsevol circumstància que sorgira durant la gravació, fins i tot situacions reals com dolors o coixeses dels companys. «L’objectiu era jugar sense restriccions i evitar que els personatges quedaren encotillats en una interpretació rígida», van matisar els directors, que van ressaltar que els actors estan entrenats precisament per a «acceptar la realitat que et proposa l’altre i desenvolupar-la».

El muntatge i la il·luminació, van relatar, van representar alguns dels majors desafiaments tècnics de la producció, condicionada pel caràcter imprevisible de les escenes: «L’equip va acumular prop de 20 hores de material en brut, gravat amb tres càmeres, que van donar lloc a dos anys de treball d’edició a càrrec del muntador Jaime Díaz». Per la seua banda, el director de fotografia,Enrique Baró Ubach, va explicar que la proposta visual es va construir «a partir d’una il·luminació mínima i una gran flexibilitat davant dels imprevistos. En un rodatge d’estes característiques, intentar anticipar cada situació pot resultar contraproduent». La seua comesa va consistir, per tant, a estar atent a allò inesperat i permetre que «el misteri estiga sobretot en l’accident».

De cara a la seua estrena, l’equip va avançar que contemplen un recorregut limitat per sales a finals d’any, acompanyat d’una estratègia de promoció alternativa que permeta defendre el valor d’una producció «súper mega menuda que ha arribat molt lluny». La pel·lícula destaca per la seua exigència tècnica i per una força narrativa construïda des de la improvisació i el treball col·lectiu d’un repartiment amb una àmplia trajectòria. El repartiment està encapçalat per Marta Belenguer, Amparo Fernández, Carlos Gorbe, Lorena López, Carles Sanjaime i Alejandro Velasco.

En les fronteres de la identitat i la justícia

La segona pel·lícula presentada durant la jornada, ‘A Turkish Case’, suposa el debut en el llargmetratge del realitzador Hüseyin Aydin Gürsoy. A través d’un relat judicial carregat de tensió, la cinta aborda qüestions com la immigració, el racisme i la corrupció institucional, posant el focus en els conflictes d’identitat i pertinença que travessen l’Europa contemporània.

La història seguix Mathieu, un ambiciós advocat parisenc que ha deixat arrere les seues arrels per a obrir-se camí en els cercles més influents de la societat francesa. La seua prometedora carrera professional trontolla quan rep l’encàrrec de defendre un jove compatriota que ha patit una brutal agressió racista a mans d’un membre del Parlament Europeu. El que inicialment sembla un procediment judicial més acaba destapant una complexa trama de corrupció i interessos polítics. Davant d’esta situació, el protagonista haurà de decidir entre protegir la seua posició i les aspiracions professionals o mantindre’s fidel als seus principis i als seus orígens.

Després de la seua bona acollida crítica i del seu recorregut per les sales franceses, la pel·lícula arriba a la Mostra amb una mirada sobre les dinàmiques de representació, pertinença i integració en l’Europa actual. El seu director, Hüseyin Aydin Gürsoy, va explicar que un dels punts de partida del projecte va ser analitzar com l’ambició professional pot entrar en conflicte amb la lleialtat a la pròpia comunitat. Una tensió que, en la seua opinió, transcendix l’experiència individual del protagonista i connecta amb alguns dels debats polítics i socials més rellevants del present.

El cineasta va assenyalar, així mateix, que la pel·lícula planteja una crítica a la classe política francesa i examina les contradiccions dels processos d’integració cultural i assimilació de la comunitat turca. La discriminació cap a la població immigrant ocupa un lloc central en este plantejament, que evita oferir una única perspectiva i proposa, en paraules del director, una «crítica de totes les parts» implicades en l’entramat social.

L’intèrpret protagonista va destacar que esta experiència ha connectat especialment amb el públic d’origen turc a França. Segons va explicar, molts espectadors d’esta comunitat s’han reconegut en el personatge i en eixe sentiment de trobar-se permanentment entre dos identitats, sense arribar a sentir-se plenament part de cap d’elles.