‘Facundo Martínez: de Mislata a Kioto’: el constructor que va dissenyar portals en color i va acabar soterrat de natzaré

Xaloc de Mostra de València acull l’estrena mundial del documental de Mar Navarro sobre el major revolucionari de l’arquitectura residencial valenciana

Sense posseir el títol oficial d’arquitecte, Martínez va trencar els motles i la monotonia estètica de finals del franquisme mitjançant projectes d’una audàcia sense precedents en l’habitatge residencial de l’època. Ara, la secció Xaloc de la Mostra de València – Cinema del Mediterrani acull l’estrena absoluta d’aquest documental que recupera la biografia del constructor valencià que va transformar el paisatge urbà de València durant les dècades de 1960 i 1970.

La realitzadora Mar Navarro Herraiz confessa haver quedat atrapada per la força d’aquesta figura des del primer moment: “Jo m’enamore del projecte perquè també tinc un backstory relacionat amb la forja: mon pare soldava i jo ja coneixia els edificis de Facundo, els admirava per si mateixos quan solia passar per davant. Quan m’arriba el projecte és com si es tancara el cercle”. Aquest magnetisme es va encomanar a tot l’equip tècnic, fins al punt que, segons revela Navarro, “ens vam implicar tant en el projecte que vam acabar sent tots fans de Facundo Martínez”.

Els seus emblemàtics edificis —batejats amb noms de ressonàncies internacionals com Domus, Greco, San Remo, Las Vegas, Oslo o Kioto— van introduir el disseny modern europeu en les llars i els portals valencians. Aquesta originalitat constructiva no sols va despertar l’orgull dels seus residents, sinó que ha donat peu a la creació d’un club de fans propi que reivindica la seua obra.

La producció busca esmenar un buit històric en el reconeixement de l’autor. “A Facundo Martínez mai se li ha fet cap reconeixement perquè era constructor, no era ni arquitecte ni dissenyador, però ell ho feia tot: dissenyava fins i tot les rajoles, els llums, tot el que hi havia dins i fora de l’edifici”, explica la directora. “Ningú li reconeixia el seu àmbit i ara és el moment de fer-li justícia; que la ciutat veja qui és, què va fer i que se’l tinga en compte”.

Pel que fa al singular títol del llargmetratge, Navarro aclareix que sintetitza la magnitud del seu llegat: “Kioto és el nom d’un dels seus edificis, ja que ell posava noms temàtics a les seues construccions, i ell naix a Mislata. El títol reflecteix tot el recorregut pel seu univers; és com viatjar per tot el seu món”.

Llums i ombres d’una complexa faceta humana

Més enllà del valor arquitectònic de les seues façanes i dels innovadors interiors, la cinta aprofundeix en les contradiccions personals del protagonista. El relat explora com Facundo Martínez va aconseguir conciliar una profunda fe catòlica amb la seua identitat homosexual, tot això en un entorn social marcat pels prejudicis i la manca estricta de llibertats del règim.

“Ell té una vessant personal molt curiosa i plena de contradiccions que es van descobrint en el documental”, avança Navarro. “Era una persona molt sensible que ocultava la seua vida personal, un home homosexual que no podia eixir de l’armari públicament en els anys 50 o 60. D’alguna manera, abocava tota aquella repressió en edificis magnífics i meravellosos, on mesclava materials com l’sky roig combinat amb acer”. Aquesta complexitat va acompanyar el constructor fins al final dels seus dies i va deixar enigmes fins i tot en el seu propi soterrat: “Per un toc de curiositat, està soterrat amb un vestit de natzaré perquè era molt religiós. A més, en la seua làpida posa que va morir als 69 anys quan en realitat va morir als 75, i la foto que hi ha és de quan tenia 40 anys”.

El documental es presenta també com una crida d’atenció per a protegir un patrimoni urbà exposat al pas del temps. Com adverteix la seua realitzadora, es tracta de creacions molt peculiars “que s’han quedat allí, però que actualment estan patint moltes modificacions per part dels nous propietaris”, fet que fa que aquesta reivindicació siga vital perquè la seua obra es mantinga viva.

Aquesta proposta compta amb el guió de Pau Martínez González i de la mateixa directora, amb el suport d’una banda sonora original composta per Isabel Latorre i la direcció de fotografia de Celia Riera Zaragoza. Aquesta última assenyala que, des de la direcció de fotografia, “el repte era respectar els seus dissenys, ressaltar-los, donar-los vida i, sobretot, mostrar la diferència entre els dissenys de cada edifici i que cada edifici és un món totalment diferent”.