‘El hombre que pudo filmar’, un recorregut per les aventures cinematogràfiques d’Antonio Llorens

Pedro Uris repassa la trajectòria del company amb el qual va començar en els rodatges independents

Emmarcada dins de les Sessions Especials, Mostra de València – Cinema del Mediterrani estrena hui el documental ‘El hombre que pudo filmar’, del director i guionista Pedro Uris. “És un documental sobre la trajectòria del meu company i amic Antonio Llorens en la seua faceta de realitzador cinematogràfic. Ell és conegut com a crític i com a programador, en la pròpia Mostra durant molts anys. La nostra història, no obstant això, comença fent pel·lícules quan teníem 17 anys a la fi dels 70. La idea és veure amb quins desitjos comencem llavors i la trajectòria que hem tingut posteriorment”, explica Pedro Uris.

Llorens es va iniciar en el rodatge de curtmetratges en col·laboració amb Pedro Uris en les dècades dels seixanta i setanta amb peces com ‘A propósito de…’ (1969), ‘Los héroes’ (1969) o ‘Acción’ (1969), per a després iniciar el seu treball com a crític cinematogràfic en ‘Carteleria Túria’ i submergir-se en les labors de distribució cinematogràfica.

Des de finals dels anys setanta, Llorens manté una activitat intensa com a assessor, programador i escriptor per a festivals de cine nacionals i internacionals com la SEMINCI de Valladolid, Festival de Màlaga o La Mostra de València. En paral·lel al seu treball de crític i escriptor cinematogràfic, també va treballar com a programador dels Cines Babel i dels Cines Albatros. Després de quasi vint anys sense rodar, va tornar a posar-se darrere de la càmera per a dirigir el llargmetratge ‘Après le Trou’ (‘Después de la evasión’) (2002) sobre l’escriptor i cineasta José Giovanni, que va ser presentat en el Festival de Locarno, al què li van seguir altres projectes com els curts ‘La culpa ajena’ (2007) y ‘Marxmadera’ (2009) o el documental ‘Un jardí a la memòria’ (2014), en què recupera imatges i fragments dels seus propis curtmetratges elaborats entre 1969 i 1973.

Per a realitzar esta pel·lícula, el director es trasllada als seus inicis en este art: “La singularitat és que jo quan em plantege fer esta pel·lícula és tornant al cine que féiem llavors, i filmar amb els modes i maneres, primer en super 8 i després en 16 mm de finals dels 60 i principis dels 70”. Igual que va fer en el seu anterior treball sobre José Morea, el seu objectiu era “transcendir la trajectòria en una sèrie de reflexions que es proposen a l’espectador sobre la llibertat, la creació, l’art i la vida…”

‘El hombre que pudo filmar’ és, entre altres coses, una pel·lícula homenatge al company pertanyent a la generació de directors de cine independent valencià, que ha sigut realitzada amb una modesta inversió: “Vàrem començar fent cine sense finançament, sense distribució… era un cine sense papers. Després de molt de temps donant voltes per este món i tractant de desenvolupar projectes, que uns han eixit i altres no, em vaig plantejar que potser era el moment d’arribar al principi, és a dir, eixe cine replet de dificultats i limitacions, però en el què comptàvem amb una llibertat que jo mai he aconseguit després. Tens la necessitat de fer una pel·lícula i ho aconseguixes. L’avantatge és que el digital permet que les pel·lícules s’acaben”, conclou Uris.

La 38a edició de Mostra de València-Cinema del Mediterrani està organitzada per l’Ajuntament de València i compta amb la col·laboració de l’Institut Valencià de Cultura (IVC), el Palau de la Música, Barreira Arte + Diseño i À Punt Mèdia com a mitjà oficial.