Damien Manivel: “El viatge de María Magdalena planteja la qüestió de l’exili, la fe, la contemplació i, sobretot, l’amor boig”

El cineasta francés competeix en la Mostra de València amb ‘Magdala’, protagonitzada per la ballarina afroamericana Elsa Wolliaston, de 78 anys

Després de la seua estrena a Cannes, ‘Magdala’ ha arribat hui a la secció oficial de la Mostra de València de la mà del seu director, el francés Damien Manivel. Una recreació del personatge bíblic de María Magdalena que el cineasta capta en l’ocàs de la seua vida, retirada del món, vivint en sintonia amb la naturalesa, i rememorant al seu amor perdut, el mateix Jesús.

La idea d’abordar la figura de María Magdalena, ha explicat el director després del passe de la seua pel·lícula als Cines Babel, va sorgir quan estava muntant la seua anterior pel·lícula ‘Les Enfants d’Isadora’ en la qual la prestigiosa ballarina, coreògrafa i actriu afroamericana Elsa Wolliaston alça els ulls al cel: “Li vaig trobar un accent místic i em vaig dir que havia de fer una pel·lícula amb ella sobre el sagrat. Primer vaig pensar en la figura de la monja per a descobrir després que era la santa la que m’interessava. El viatge de María Magdalena planteja la qüestió de l’exili, la fe, la contemplació mística i, sobretot, l’amor boig”.

Les pintures, poemes i les llegendes de l’Edat Mitjana van ser fonts d’inspiració per a Manivel per a plasmar l’essència de la seua protagonista: “Hi ha poques representacions d’una Maria Magdalena anciana. Hi ha, no obstant això, una magnífica escultura de Donatello, on ella està demacrada, amb les seues robes fetes esquinçalls. El que em va animar com a cineasta va ser somiar amb el que podria haver ocorregut en eixe bosc. Com s’alimentava, dormia, observava el món al seu voltant i en què pensava?”. La pel·lícula és, per tant, “un ensomni sobre la seua ermita i més concretament sobre els últims dies de la seua vida. Hi ha molt poca documentació sobre ella. Només sabem que va passar trenta anys allí i que quan va morir, els àngels la van portar al cel. No és molt, així que deixa espai per al meu treball com a cineasta”.

Més enllà del tema religiós, per al cineasta francés María Magdalena continua sent una figura de plena actualitat: “Ella diu no al món, tria acabar els seus dies, sola, en la naturalesa. La seua radicalitat és intemporal, podria ser una resposta a l’època actual. Ella em fascina i m’inspira en la pràctica del meu art”.

En ‘Magdala’ els records i visions del seu protagonista es representen literalment: “Volia filmar artesanalment i ingènuament miracles. He vist quadres on els sants ofereixen literalment els seus cors. És una imatge tan clara que volia permetre’m el mateix cinematogràficament. Molt prompte vaig tindre al cap la imatge de la resurrecció de l’ocell. Vaig veure un ocell xicotet, diminut comparat amb l’enorme cos d’Elsa, i vaig pensar que hi havia alguna cosa que es movia en esta relació de proporcions”.

Per a Manivel, fer una pel·lícula significa tindre almenys dos projectes, “un projecte de superfície que ha de ser sentit, personal, i davall d’esta superfície, ha d’haver-hi un segon projecte més secret que mantinga viua la meua emoció”. En ‘Magdala’ filma a un personatge bíblic que està vinculat a una herència i ofereix al mateix temps “una mort cinematogràfica a Elsa Wolliaston”, el seu projecte secret: “He treballant amb ella durant tretze anys, filmant-la i encara vull filmar-la. El més important per a mi era donar-li un paper principal que fora digne del seu talent i poder. Necessitava donar-li eixe regal. I a canvi, ella em va donar un enorme també”.

Respecte al personatge de Jesús, el cineasta assegura que va fer un càsting i va trobar a Saphir Shraga, que immediatament li va impressionar: “No està molt present en la pel·lícula perquè considerava que no havia d’aparéixer molt. I va mantindre una cara, una mà, un somriure brillant, una veu. Vaig intentar capturar-ho com un home com tu o com jo. María Magdalena i ell són dues persones de carn i os que que s’estimen”. En este sentit, era essencial per a mi filmar la petjada del que eren l’u per a l’altre entre si en reunir-los per a l’escena del riu. És el record de María Magdalena, el seu somni. Volia filmar la forma en què es miren l’u a l’altre, el contacte sensual de les seues mans mans unides, la simple bellesa dels seus cossos nus a la llum del sol, el silenci abans que un destí tràgic els separe”..

Respecte a la mort de María Magdalena, Manivel, ho va fer d’una manera molt concreta: “Perquè l’espectador sentira que la mort pot succeir pacíficament, que només és el temps el que passa, que malgrat el dolor, no és tan greu. I al mateix temps, volia que esta mort fora grandiosa, brillant i dolça. El fet que s’haja desenvolupat en una cova canvia tot, ens retorna a la pintura”.

En comparació amb altres directors, Manivel concep l’escriptura com un procés en curs: “Jo ja tinc imatges al meu cap perquè he estat preparant el rodatge durant molts mesos, però el meu plaer com a director és arribar al lloc de rodatge sense saber el que faré, descobrir, per exemple, un arbre amb una forma particular, mostrar-lo a l’equip i crear una escena amb eixe arbre en eixe moment. Sé per experiència que el que em sorprén sempre m’agrada més que el que he escrit. escrit. Si un detall, una llum o un gest accidental em crida l’atenció, va modificar l’escena per a integrar-lo. Tot s’inventa constantment, en el present”.

Enfront de les possibles reaccions dels creients, el cineasta assegura que amb aquesta pel·lícula intenta aconseguir una sensibilitat lligada a coses molt simples, molt materials, com el cos, la vellesa, el sofriment, i també a qüestions més interiors, com l’espiritualitat, la soledat, l’exili, el duel, l’amor apassionat: “No sé si soc creient no em plantege la qüestió d’esta manera, però estic convençut de la presència de María Magdalena i del fet que, a través d’Elsa, he intentat captar una part d’esta presència. És el que va fer Donatello en la seua escultura. El que fa Rilke quan escriu un poema. Intentem captar coses. Hi ha un esperit, això és segur, i pot ser captat per la fotografia, per la pintura, per un poema o una pel·lícula.

La 37a Mostra de València – Cinema del Mediterrani, que se celebra fins al 30 d’octubre, compta amb la col·laboració de l´Institut Valencià de Cultura (IVC), Rambleta, València Film Office, Barreira Arte + Diseño i À Punt Mèdia com a mitjà oficial.

Pròxims passes de ‘Magdala’
Dijous 27 a les 18.00
Divendres 28 a les 18:00h

Escriu un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *