Açó (no) és una pel·lícula de Berlanga

La 36a Mostra de València-Cinema del Mediterrani se suma a l’Any Berlanga amb un cicle molt especial, que posa a l’abast de l’espectador autèntiques rareses relacionades amb el cèlebre cineasta valencià. Una sèrie de títols que, a més, qüestionen l’estesa teoria de l’escassa repercussió del director més enllà de les fronteres espanyoles. Entre ells, dos films inspirats en Bienvenido, Mister Marshall i rodats a Bòsnia i a Egipte, així com una producció italiana inèdita a Espanya, basada en un guió de Berlanga i Azcona prohibit per la censura; a més, s’inclou també una mostra del treball de Berlanga com a actor a les ordres d’un altre director. Una selecció destinada tant a cinèfils com a curiosos i aficionats, que podran descobrir les facetes menys conegudes del mestre i la seua influència internacional.

Benvingut, Mister Clinton

En 2004, la gala de clausura de la XXV Mostra de València va suposar la coronació de Gori Vatra, “una comèdia dramàtica de facturació bosniana que es va erigir amb la Palmera d’Or en la Secció Oficial”, tal com van informar llavors els mitjans. La pel·lícula també va guanyar el premi al millor guió, escrit pel director de la cinta, Pjer Zalica. Heus ací la sinopsi del film: “Dos anys després de la finalització de la guerra de Bòsnia, la xicoteta localitat de Tesanj rep la notícia que Bill Clinton visitarà la població, un fet que transformarà tant al poble com als seus habitants. No resulta complicat establir paral·lelismes amb Bienvenido Mister Marshall, sobretot perquè el feliç anunci provocarà una carrera contrarellotge a fi d’adequar al poble i les seues gents per a rebre al mandatari estatunidenc com mereix. Una prova de la capacitat de l’humor berlanguià per a traspassar fronteres.

Però no l’única. El director Kepa Sojo, especialista en l’obra de Berlanga, assegura que el film egipci Ziyara as said ar-rais (La visita del señor presidente), dirigit per Mounir Rady en 1994 és “un calc quasi exacte de Bienvenido Mister Marshall, si bé s’ambienta en un llunyà poblet de la zona d’Alexandria en els anys seixanta, en el moment en què la febre panarabista de la República Àrab Unida perd corda a Egipte i els Estats Units començen a deixar notar la seua presència en terres nord-africanes”. Encara que el film egipci es basa en una novel·la de Yousef El-Kaeed, Sojo sosté que les coincidències entre totes dues pel·lícules “són sorprenents”. La sinopsi, de nou, ho confirma: “Quan el president de la nació més poderosa de la Terra decideix visitar un apartat poble egipci, els governants locals es donen a la tasca de ‘modernitzar’ el lloc: els carrers són repintats, s’instal·la una nova xarxa elèctrica, i als llauradors se’ls fa vestir pantalons vaquers i barrets texans”. Com els veïns de Guadalix de la Sierra, els vilatans egipcis estan convençuts que els americans arribaran carregats de diners i els trauran de la misèria que pateixen. 

El film, una absoluta rara avis, ha pogut ser localitzat gràcies a  la col·laboració entre l’Egyptian Film Center i Mostra de València, perquè el públic valencià puga comprovar per si mateix les similituds entre totes dues pel·lícules.

Versió italiana

El mes de maig passat , el periodista Jesús Ruiz Mantilla va accedir als expedients que demostraven com els censors franquistes van prohibir els rodatges de tres  guions de Berlanga: Los gancheros, La demolición i A mi querida mamá en el día de su santo. En un article posterior afirmava que es tracta de “tres pel·lícules de les quals hui ningú parla, senzillament perquè no existeixen: la censura les va prohibir”. I és totalment cert que, en 1968, la inflexible institució va rebutjar A mi querida mamá en el día de su santo, un guió de Berlanga i Rafael Azcona, desestimat pel seu contingut eròtic i el perill que suposava mostrar un incest en pantalla.

Però la pel·lícula sí que va arribar a filmar-se. Seria en 1974, a Itàlia, amb el títol de Alla mia cara mamma nel giorno del suo compleanno i sota la direcció de Luciano Salce. Es tracta d’una versió lliure de la història original, adaptada pel propi Salce, Sergio Corbucci i Massimo Franciosa, que mai es va arribar a estrenar comercialment a Espanya, i de la qual Berlanga va declarar no sentir-se totalment satisfet, encara que és innegable que molts dels temes del seu imaginari fílmic són presents en ella. De fet, es poden localitzar en pel·lícules posteriors del valencià que sí que arribarien a bon port.

Alla mia cara mamma nel giorno del suo compleanno està protagonitzada per un comte trentanyer, reprimit i erotòman (fins joguineja amb una nina, com el Michel Piccoli de Tamaño natural), que viu sota el jou d’una mare possessiva, castrant i sobreprotectora que el tracta com a un xiquet, un personatge clàssic del tàndem Berlanga/Azcona. “Tens a la teua mare, no necessites a una altra dona”, li diu  ella quan ell es queixa perquè no aconsegueix casar-se. A més, la pel·lícula és el retrat social despietat d’una  aristocràcia decadent (Patrimonio nacional) que practica una caritat cruel i de cara a la galeria (Plácido). I tampoc és difícil trobar un precedent del Marqués de Leguineche (La escopeta nacional) en el personatge que gaudeix tallant pèls de pubis femení.

Berlanga actor

En una entrevista amb Diego Galán i Fernando Lara, Berlanga es referia al seu treball com a actor explicant que no era “gens seriós”. Segons les seues paraules, “va sorgir en La boutique, perquè no hi havia ningú per a fer un xicotet paper i el vaig haver de fer jo. Malament o bé, però ho vaig fer”. Este precedent va donar peu al fet que repetira. “Després em van cridar Pedro Olea i Jorge Grau per a les seues pel·lícules. Crec que els meus amics han sigut molt injustos amb mi quan han opinat sobre les meues actuacions. M’he vist i, després de tot, no em trobe tan horrible com ells deien”, assegurava amb sorna el director valencià.

El públic de la Mostra podrà comprovar-ho de primera mà i formar-se la seua pròpia opinió veient Días de viejo color, l’opera prima de Pedro Olea, que certifica en els crèdits que es tracta de la seua “presentació” com a actor. En ella, Berlanga incorpora a un térbol personatge americà anomenat precisament Mr. Marshall (fins ací arriba la broma), que parla en espanyol amb accent ianqui. Les seues aparicions són escasses, però la pel·lícula no manca d’altres atractius per a l’espectador curiós: ambientada en el Torremolinos de 1967, està protagonitzada per tres amics de Madrid que viatgen a la costa a la recerca d’amor i aventures. Els trobaran, per descomptat, entre referències a festes amb LSD, art pop (amb una intervenció mural del pintor Manuel Viola, del grup El Paso) i cameos d’artistes  com Luis Eduardo Aute (que interpreta diverses cançons en francés), Massiel, Juan Pardo, Los Relámpagos o la transsexual francesa Coccinelle. Una autèntica extravagància en el context del cinema de l’Espanya franquista.

Escriu un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *