Cinc compositors a la recerca de productor audiovisual

Meet the Composer, un nou first dates dedicat als autors musicals al Fòrum de Coproducció de la Mostra de València

Líban, Egipte, Bèlgica, Alemanya i Catalunya, a més de bona part de l’audiovisual valencià. Aquesta ha sigut la cita a cegues que han afrontat aquesta vesprada a la Sala García Navarro del Palau de la Música Isabel Latorre, Tomás Santibáñez, Nerea Herreros, Manel Brancal i Isabel Royán, els cinc seleccionats en la primera edició de Meet the Composer, la novetat amb què València Film Afers, el fòrum de coproducció de la Mostra, obri per primera vegada les portes a la música de cinema. Cadascú tenia el mateix repte, convéncer qui pot oferir-li la seua pròxima pel·lícula, i cadascú va triar una estratègia diferent per a aconseguir-ho. Una fórmula que, a diferència d’altres experiències en festivals europeus, situa el compositor davant del productor des del desenvolupament del projecte.

Cinc maneres de seduir un productor

Tomás Santibáñez va arrancar sense preàmbuls, amb una escena: personatges que fugen per salvar la vida i unes cordes que grinyolen sobre un matalàs de sintetitzadors. «L’arc va acabar destrossadíssim al final de la sessió de gravació», va confessar el compositor xilé-espanyol establit a València, amb crèdits en ‘Respira’ o ‘Barrio Esperanza’. El seu va ser un taller a pit descobert: la guitarra de fusta i el piano envellit que dialoguen en una casa del bosc, les joguines de la seua filla convertides en percussió o les escales índies que va aprendre sobre la marxa per a un pòdcast de mitologia. El seu lema, per a tranquil·litat de qualsevol director: «El diàleg és el rei; els músics no hem d’entorpir-lo». I es guardava un as a la màniga: aquell mateix matí s’havia assabentat que ‘Latido’ acabava de guanyar el Premi del Públic en el festival SANFIC de Xile.

Isabel Royán, en canvi, va preferir deixar el currículum —més de cinquanta obres i crèdits com ‘Paraíso en llamas’ o ‘Alimañas’— en un segon pla. «No és fàcil parlar de la nostra pròpia música», va admetre, abans d’oferir una cosa més valuosa per a un productor: un mètode. Quatre claus, enunciades com un manifest: crear un univers sonor únic per a cada pel·lícula, mantindre la història al centre, explorar el so sense por de mesclar electrònica i acústica, i cuidar la sintonia de l’equip, «sobretot perquè els compositors solem arribar quan la pressió estreny en la postproducció». La música, va recordar, «pot ocultar, revelar i fins i tot despistar l’espectador». Després, va deixar que el seu reel parlara per ella.

Nerea Herreros va triar la via més directa: un portafolis ordenat, amb un peu en el cinema i l’altre en el videojoc. La compositora i violinista madrilenya va mostrar l’enregistrament amb quartet de corda del documental basc ‘Dark Eta Biok’, que ella mateixa va dirigir a l’estudi, i va desfilar per la postguerra madrilenya de ‘Tears for Clavel’ i l’humor èpic d»Aard and Wyzz’. Ambaixadora de Women in Games, va aprofitar per a trencar estereotips —«els videojocs són una de les formes d’art més completes»— i va tancar com es tanca una bona cita: amb un codi QR en pantalla i una invitació a continuar la conversa.

Manel Brancal, enginyer de so i director tècnic del Paranimf de la Universitat Jaume I, va apostar per l’escolta. Peça a peça, va anar narrant el que la música havia de contar: un amor a primera vista en què el temps s’atura, un xiquet que imagina que son pare, presoner, escapa pel sostre de la cel·la gràcies a uns gira-sols, la malenconia d»Enxofre’. I va destapar la seua carta més personal, fruit de la seua formació al costat de Jorge Pardo i Carles Benavent: un ‘Capricho árabe’ de Tárrega traslladat al compàs de tanguillos en 6/8 per a una banda de flamenc-jazz.

Isabel Latorre, finalment, va convertir la seua presentació en un autoretrat de música total. En pantalla, la compositora valenciana apareixia aprenent polifonia vocal a Geòrgia, improvisant amb acordió i electrònica, tocant el trombó en la banda del seu poble o la bateria en un grup punk. «Això no és casualitat», va explicar: cada llenguatge és una eina per a un ofici que exigeix canviar d’estil en cada pel·lícula. Va defensar treballar amb el director des de la preproducció, perquè «la música pot influir en la narrativa, fins i tot en el guió», i va anunciar les seues tres cites en el festival, des de ‘Facundo Martínez, de Mislata a Kioto’ fins a ‘La violinista’. Després es va asseure al piano de cua i va cantar en valencià «com un regal per a qui veniu de fora». La primera cita de Meet the Composer acabava així, amb aplaudiments.

Una cita diferent

Les trobades entre compositors i cineastes no són noves en el circuit internacional, però solen produir-se en formats més tancats. El Marché du Film de Cannes organitza des de 2020 Spot the Composer, que reuneix una desena de compositors internacionals en reunions individuals amb directors i productors. Film Fest Gent, seu dels World Soundtrack Awards, emparella compositors belgues emergents amb agents, editors i supervisors musicals en tres converses cara a cara. I el Festival Music & Cinema de Marsella celebra des de 2010 un mercat en què els compositors preparen maquetes a mida per a projectes concrets i les defensen en sessions d’una hora.

Meet the Composer suma el millor d’aquests models amb un accent propi. Naix dins d’un fòrum de coproducció, amb llargmetratges en desenvolupament els equips dels quals busquen socis, cosa que permet que el compositor entre en la conversa quan la pel·lícula encara s’està construint i no al final de la postproducció. Combina una presentació oberta davant de tota la sala, amb productors europeus i àrabs com Nadim Cheikhrouha (Tanit Films), Marc-Benoît Créancier (Easy Tiger Films), Queralt Pons (More Than Films), Chadi Zeneddine (Cairo Film Connection), Sara Nour, Katleen Goossens (Bulletproof Cupid) i Karoline Henkel (Wood Water Films), amb reunions individuals posteriors amb els directors i productors dels projectes de València Film Afers. I ho fa en el marc del XII Congrés Internacional de Música de Cinema i amb una mirada mediterrània que amplia les xarxes internacionals dels compositors espanyols cap a una regió amb la qual, fins ara, a penes tenien ponts.