‘My Father’s Scent’: com conviuen la intimitat i la violència en la família

El director egipci Mohamed Siam presenta en la Secció Oficial de la Mostra el seu primer llargmetratge després d’aconseguir cinc premis en Final Cut de Venècia

El pes del patriarcat i la crisi de l’autoritat familiar sostenen ‘My Father’s Scent’, la pel·lícula que el director egipci Mohamed Siam ha presentat hui en la Secció Oficial de la 41a Mostra de València-Cinema del Mediterrani. «Si haguera de resumir la pel·lícula en una paraula, seria família», ha explicat el cineasta en la roda de premsa, en què ha desgranat una història nascuda de la mort de son pare quan ell tenia 11 anys i que, segons ha advertit, «és un recordatori que pot ser massa tard per a dir-li a algú “t’estime”».

La cinta seguix un jove que torna a la llar familiar a Alexandria durant la festivitat de l’Eid al-Adha per a cuidar de son pare autoritari, que acaba de despertar d’un coma. Confinats en un apartament durant una llarga jornada nocturna, tots dos s’enfronten a anys de ressentiment, violència soterrada i secrets ocults, en una lluita que posa a prova els límits de la masculinitat tòxica i els llaços de sang. Coproducció internacional liderada per Egipte, amb participació de Noruega, França, Aràbia Saudita, Suècia i Qatar, la pel·lícula arriba a València després d’haver obtingut cinc premis en el Final Cut de Venècia.

Siam ha aclarit que no es tracta d’una pel·lícula autobiogràfica, encara que naix de la seua pròpia experiència. «Sempre comence les meues pel·lícules a partir d’una idea molt xicoteta. Quan va faltar mon pare, jo tenia 11 anys, estava en una altra ciutat i no podia desplaçar-me. Sempre que perdem algú pròxim és massa prompte, i eixe sentiment d’intentar dir alguna cosa abans que siga massa tard és el que he mantingut en la pel·lícula», ha relatat. El seu objectiu, ha afegit, era contar una història que ressonara en qualsevol persona que haja perdut algú pròxim sense poder saldar comptes: «Una vegada vista la pel·lícula, podem adonar-nos que hem de tendir ponts entre uns i altres, perquè mai se sap quan serà l’última vegada».

«Els ídols sempre acaben decebent»

Per al director, la família amaga una contradicció tan estranya com quotidiana: «Podem tindre una discussió agra amb la nostra parella o amb el nostre pare i, cinc minuts després, estar tots asseguts a taula sopant, o que l’endemà ens porten en cotxe a l’escola. Estem acostumats a eixa coexistència d’intimitat i violència, que potser és l’únic lloc on s’accepta». Siam ha subratllat la dificultat de comunicació entre els hòmens en el llar de la família, on els sentiments «s’expressen més bé amb una esquena o fins i tot amb un poc de violència física». D’ací la importància de l’escena en què la nóvia del protagonista connecta amb son pare en només tres minuts: «És l’únic moment en què el fill entén que el pare també és un ésser humà, una persona traïda, frustrada, reprimida, trista». I ha conclòs: «Els pares moltes vegades es mantenen com a ídols, i els ídols sempre acaben decebent».

La mirada infantil sobre la mort és un altre dels eixos de la pel·lícula. «De xiquet, l’única cosa que entens és que no tornaràs a vore eixa persona. Encara hui, quan escric una escena sobre la mort, l’escric un poc des del punt de vista d’un xiquet», ha explicat el cineasta, que per això ha posat en boca dels dos xiquets de la pel·lícula les converses sobre la mort, mentre els adults breguen amb ella.

Pel que fa a la posada en escena, Siam ha explicat que, atés que tres quartes parts del metratge transcorren a l’apartament, volia que «la càmera estiguera callada» i que l’espectador simplement espiara els personatges. L’equip va construir l’apartament i el director va demanar un corredor tan llarg com fora possible, «el cordó umbilical que unix, malgrat la distància, el pare amb el fill», l’únic espai on la càmera es mou. Rodada en bona part de nit, la pel·lícula mostra «una Alexandria hivernal, no la imatge típica que veiem en el cinema, que reflectix el caràcter dels personatges». La música també estava en el guió des del principi, com la cançó ‘Adiós, amigo’, vinculada a un record íntim: «Va ser la primera pel·lícula que vaig vore al cinema, amb mon pare i ma mare. Era un moment en què veia la vida com una cosa perfecta. Mon pare ens va deixar poc de temps després».