Del desglaç a Islàndia a la resiliència rural valenciana: Finestra projecta ‘La Pietà’ i ‘Cowgirl’

Dos noves produccions valencianes exploren els vincles amb la natura a través del documental i la ficció

La Mostra ha presentat hui les dues noves produccions que conformen la seua secció Finestra: el documental ‘La Pietà’, dirigit per la dupla de cineastes Rafa Molés i Pep Andreu, i el llargmetratge de ficció ‘Cowgirl’, codirigit per Cristina Fernández Pintado i Miguel Llorens. Dues mirades profundes sobre la memòria, la pèrdua, la resistència humana i la vinculació vital amb l’entorn.

Un dol íntim davant de la crisi climàtica

‘La Pietà’ proposa una immersió en la Islàndia rural per a relatar com, fa més d’un segle, Flosi Björnsson i els seus huit germans es van aïllar voluntàriament als peus del Vatnajökull, la glacera més gran de l’illa. Sense contraure matrimoni ni deixar descendència, van consagrar tota la seua vida a observar i registrar el comportament d’este colós de gel molt abans que l’escalfament global marcara l’agenda pública. La seua granja, hui abandonada, servix com a paral·lelisme poètic entre l’extinció d’una família i la desaparició progressiva del seu propi paisatge.

La idea de filmar en una glacera acompanyava Molés i Andreu des que van visitar Islàndia per separat fa més de 20 anys. No obstant això, el principal repte creatiu, assenyala Pep Andreu, «va ser evitar el típic reportatge centrat exclusivament en com es desgelen estes masses naturals». El punt d’inflexió va arribar gràcies al seu soci local, Olafur, que els va parlar d’esta granja recòndita. «En visitar el lloc, vam saber immediatament que allí tenien una història íntima capaç d’abordar la crisi climàtica des de la memòria i el dol».

Com explica el realitzador, la pel·lícula busca que l’espectador experimente un «dol ecològic actiu». «Quan un paisatge desapareix, també s’esvaeix una part de la memòria de qui va aprendre a viure al seu costat», assenyala Andreu, que a més reivindica «la bellesa com un acte polític capaç de mobilitzar-nos i fer-nos passar a l’acció». Davant de la pregunta de per què dos realitzadors valencians decidixen filmar a Islàndia, Andreu respon que, des del seu cor artístic, «la desaparició de les glaceres és una qüestió que ens afecta a tots i, d’una manera molt especial, a la Mediterrània».

Esta coproducció internacional —a la qual es va sumar el realitzador lituà Arūnas Matelis i que va comptar amb el suport de RTVE, À Punt Media i les televisions nacionals d’Islàndia i Lituània— va adquirir una força inesperada durant la investigació. L’equip va trobar de manera imprevista els diaris originals de Flosi i una valuosa pel·lícula domèstica en color rodada el 1950 que mostrava les expedicions familiars, materials que van permetre condensar esta poderosa memòria en 82 minuts de metratge.

El documental arriba avalat per les seues sis nominacions als Premis Lola Gaos de l’Acadèmia de l’Audiovisual Valencià, una fita que els directors celebren amb un orgull especial en irrompre en categories tècniques habitualment copades per la ficció. A això s’afig, assenyala el director, el «bestial disseny sonor per a insuflar ànima a la granja, la banda sonora expressiva gravada al costat d’una orquestra lituana i l’extraordinària direcció de fotografia, que va treballar estrictament sota les complexes exigències de la llum natural islandesa».

Resistència, humanitat i nous començaments

Per la seua banda, la vessant de ficció de Finestra la completa ‘Cowgirl’, dirigida per Cristina Fernández Pintado i Miguel Llorens, amb Javier Polo en la producció a través de The Fly Hunter. La trama seguix Empar, una ramadera de 60 anys que necessita desesperadament que la seua vaca Tona quede prenyada per a salvar la seua explotació de la ruïna. Encara que ho aconseguix després de múltiples intents, la gestació resulta ser d’alt risc. Amb el suport de Bernat i Riqui, un jove acabat d’arribar al poble, Empar s’enfrontarà a la incomprensió de la seua comunitat i descobrirà que mai és tard per a emprendre un nou començament.

La pel·lícula compta amb un repartiment coral de primer nivell que inclou Isabel Rocatti, Pep Muné, Carlos Cuevas, Joaquín Climent, Carles Sanjaime, Verònica Andrés, Àngel Fígols, Mamen García, Amparo Fernández, Jorge Silvestre, Maria Maroto, Ramón Ródenas, Joan Manuel Gurillo i Manuel Maestro.

La codirectora Cristina Fernández Pintado destaca que esta és la seua segona pel·lícula al costat de Miguel Llorens després de ‘Cosas a hacer antes de morir’. Un repte majúscul en l’entorn de la muntanya que «ha sigut un regal amable i ple d’honestedat en estos temps tan foscos; està molt bé asseure’s en una sala de cinema per a rebre un poc d’humanitat i vore un raig de llum».

La cineasta va afegir que la pel·lícula «parla de la maduresa, que el desig existix i que hi ha noves oportunitats; mostra que no som caducs, com decidix la societat», jugant amb el paral·lelisme entre la vaca i Isabel, alhora que suposa «una reivindicació clara del talent valencià amb un càsting fantàstic».

Per la seua banda, el codirector Miguel Llorens va preferir allunyar el projecte de les etiquetes convencionals per a identificar-lo més amb un «gènere vital». Llorens va explicar que «la gestació del vedell es convertix en una metàfora de la continuïtat de la vida», articulant una història en què conviuen la comèdia, el drama, les relacions intergeneracionals, l’ajuda entre veïns i «la mateixa existència».

Per a rodar amb una vaca, explica el director, van partir d’una premissa: «Per a rodar història natural cal fer un exercici d’humilitat i adaptació; eres tu qui s’ha d’adaptar a l’animal». També hi va haver càsting de vaques perquè «volíem una vaca autòctona i al final en vam trobar una en una ramaderia, una vaca mansa, de Castelló, Canelita. Vam tindre molta sort: una vaca molt tranquil·la que va conviure amb més de 40 persones de l’equip. Vam tindre molta sort amb la protagonista».

Finalment, el productor Javier Polo va detallar la intrahistòria de com es va gestar el projecte i va explicar el camí que els va portar fins a este relat: «Ens va arribar el guió i ens va agradar molt perquè connectava amb moltes coses que ens interessen. Rodar a la muntanya la vida rural, però no des d’un punt de vista urbà, sinó des d’un punt de vista de convivència, de compartir eixa vida».

A més, va afegir, plantejava una protagonista de més de 65 anys que «portava un passat, però que també afrontava un futur», un impuls per la vida que els va motivar a fer la pel·lícula. Polo va concloure assenyalant que l’entorn triat va ser la comarca dels Ports, els voltants de Morella i la Tinença de Benifassà, «un espai amb una natura molt potent» i d’una biodiversitat excepcional al País Valencià.