‘A second Life’ ens descobreix el París estrany sense francesos durant els Jocs Olímpics de 2024

El seu director, Laurent Slama, i el seu protagonista Jonas Bachan, presenten la segona pel·lícula a concurs de la 40a Mostra de València

Rodada en el moment en què París estava més buit de parisencs, sense cap tipus de permís i basada subtilment en “certes idees de ‘El llop estepari’ de Hermann Hesse”, el director Laurent Slama i l’actor Jonas Bachan han desgranat durant la roda de premsa tots els detalls de ‘A second Life’, la segona pel·lícula a competició de la Mostra de València, organitzada pel Palau de la Música.

El director trasllada l’acció d’aquesta pel·lícula al dia de la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de París 2024, per seguir Elisabeth, una jove amb discapacitat auditiva que lluita contra la depressió mentre gestiona pisos turístics de lloguer. La seua rutina es veu alterada amb l’arribada d’Elijah, un californià que posa a prova el seu fràgil equilibri emocional.

“En aquesta pel·lícula em centre en l’experiència de la pèrdua auditiva, sovint incompresa i estigmatitzada, una discapacitat que crea barreres, distància, fatiga i incertesa”, ha explicat Laurent Slama. “A través d’Elisabeth vaig voler parlar d’alguna cosa universal: la recerca d’identitat en un món que no sempre accepta la diferència”. Per això, el disseny de so era essencial, ja que, com ha assenyalat el director, “volia que el públic escoltara el món com ho fa ella, submergint-se en la seua soledat, aïllament i força interior. Volia que connectara amb una certa abstracció, i això també té a veure amb la manera de veure els colors i amb l’impressionisme i Monet”.

La ciutat del Sena adquireix protagonisme i es mostra totalment diferent de la imatge que sol oferir: “La idea era mostrar un París d’una manera que no es mostra habitualment en el cinema francès, on es mostren més els interiors, i no una ciutat bulliciosa, plena de gent i turistes. Es tractava de donar vida a la càmera.” Per a això, com recorda Jonas Bachan, l’actor que encarna Elijah, “vam improvisar molt durant tot el rodatge, vam passejar per París i vam deixar que la cosa fluïra”, i ha afegit: “Jo visc a París i no m’agrada, és una ciutat molt sorollosa, amb molta gent; per això volíem mostrar aquest estrès que viu la ciutat i el soroll. Estic molt orgullós de formar part d’aquest projecte.”

Es tracta de la tercera pel·lícula del director, però de la primera que signa amb el seu nom real: “Estic orgullós dels meus treballs anteriors, però els vaig fer quan era jove i no vaig voler signar-los perquè volia que les pel·lícules es sentiren com a obra de tot l’equip i no només d’una persona. En aquesta última la vaig signar i vaig passar el meu pseudònim, Elisabeth, a la protagonista”.