Gaza en la Mostra de València: “Fins i tot entre bombes, la gent busca afecte, sexe o una cigarreta”

Competeixen hui ‘Chronicles from the siege’, d’Abdallah Al-Khatib, i ‘Hear the Yellow’, de la turca Banu Sıvacılos

 La Secció Oficial de la Mostra de València-Cinema del Mediterrani intensifica la seua competició amb dos nous llargmetratges. ‘Chronicles from the siege’, el relat de supervivència filmat per Abdallah Al-Khatib, i ‘Hear the Yellow’, de la cineasta turca Banu Sıvacılos, que aborda els secrets del passat en una Anatòlia marcada per la sequera.

Després de l’impacte del seu debut documental, ‘Little Palestine’, Al-Khatib fa el salt a la ficció amb un film que entrellaça les vides de diversos ciutadans atrapats en una ciutat sense nom sota l’amenaça constant dels bombardejos. El seu punt de partida és la seua pròpia experiència al camp de refugiats de Yarmouk. «Vaig començar amb el documental perquè tenia una càmera i em vaig posar a registrar la situació», ha explicat hui en roda de premsa. «Hi ha fets que no es poden narrar amb els elements del documental, i és ací on recórrec a la ficció. Quan no puc documentar, ficció». La pel·lícula, que busca retratar «com les condicions del setge modelen la psicologia i la moral de les persones corrents», s’articula en cinc relats amb un fil conductor, el personatge d’Arafat, i cinc necessitats bàsiques: la fam, el refugi, el plaer, la sang i l’atenció mèdica. «Sota un setge, cada dia és una batalla per a aconseguir-les. No hi ha marge per a pensar en la universitat o en on estaràs d’ací a cinc anys. Se sobreviu dia a dia».

L’humor negre i la tendresa que afloren entre les bombes no busquen alleujar l’espectador, sinó ser fidels al que s’ha viscut. «Fins i tot en una situació tan extrema, la gent continua buscant coses quotidianes: afecte, sexe, una cigarreta. Per a mi era fonamental no crear un heroi ni retratar una víctima perfecta», ha subratllat. «Jo vaig estar en aquella situació i vaig fer coses de les quals hui m’avergonyisc, però era l’única manera de sobreviure. No érem cap àngel». El seu objectiu, ha afegit, és preservar la dignitat de les persones que retrata: «Vull que el públic isca de les històries de Palestina amb un sentiment de solidaritat, no plorant de pena». Una urgència que també té a veure amb allò material: «A més de les persones, es perden les coses estimem i les cases. El 80% dels gazatins no té llar».

La producció també ha sigut una forma de resistència. El rodatge va començar sense subvencions, només amb la inversió del seu productor, i únicament en la fase de postproducció van recórrer a fons públics d’Algèria, Tunísia, el Marroc i Qatar. «No volíem esperar cinc anys per a rodar una cosa que consideràvem urgent, i volíem demostrar que es pot fer cinema sense dependre dels fons europeus i salvaguardar la independència de l’obra», ha explicat el director. Amb localitzacions a França, Algèria i Jordània —una persecució comença en un país i acaba en un altre sense que l’espectador se n’adone—, l’equip es va bolcar en el projecte a canvi de molt poc. «Ens va faltar diners, però la moneda amb què vam tirar avant aquest projecte va ser l’amor col·lectiu per la pel·lícula», ha resumit el seu productor. Al-Khatib ho té clar: «Ni amb un milió de dòlars hauria aconseguit un resultat millor».

Hear the Yellow’: les escletxes de la terra i de la família

Huit anys després de conquerir la Palmera d’Or amb ‘Güvercin’ (‘The Pigeon’), que també es va endur els premis al millor actor, guió, fotografia i banda sonora, Banu Sıvacı torna a la Secció Oficial amb ‘Hear the Yellow’, estrenada en el Forum de la Berlinale. La pel·lícula segueix Suna, una cantant que torna al llogaret de la seua infància quan la sequera ha esquerdat la terra i la casa familiar s’ensorra al mateix ritme que els vincles entre els seus habitants. La cineasta no ha pogut acompanyar el seu film: segons ha explicat hui la seua protagonista, la cantant lírica Selva Erdener, no va aconseguir obtindre el visat per a viatjar a Espanya, ni tan sols una cita per a tramitar-lo. «Ella lamenta moltíssim no haver pogut estar ací», ha assenyalat.

Solista d’òpera amb una llarga carrera internacional, dels Països Baixos a Nova York, Erdener debuta com a protagonista en el cinema gràcies a un missatge inesperat de Sıvacı, a qui no coneixia. «Des de xiqueta, la meua major il·lusió era actuar en una pel·lícula. Li vaig dir que sí immediatament», ha recordat. Al conservatori, ha contat, confessava als seus companys que en realitat volia ser actriu de cinema: «Tenia dos somnis, ser actriu i ser cantant, i al final no vaig haver de triar». Reconeix que els primers dies de rodatge li van costar, perquè no sabia «què significava carregar sobre els muscles un llargmetratge sencer», però a poc a poc es va sentir cada vegada més còmoda.

Per a construir Suna, l’actriu es va deixar portar per l’entorn natural i pels animals que poblen la història, atenta a «com reaccionava el meu cos i com miraven els meus ulls». «En la nostra pel·lícula hi ha moltes escletxes: les de les ferides profundes dins de la família i les provocades per la sequera», ha explicat. El film, afegeix, posa en relleu la lluita contra un problema que hui colpeja tot el planeta, però també com poden arribar a ser de tenses les relacions familiars, i planteja «un dels dilemes més importants del nostre temps: anar-se’n o quedar-se», i si la felicitat està a marxar o a enfrontar-se a les pròpies veritats.

Sobre la música, central en la pel·lícula, Erdener ha precisat que va parlar molt amb la directora durant el rodatge, encara que les decisions van ser de Sıvacı, que fins i tot va triar la cançó que ella interpreta en pantalla. La gata que la protagonista busca i mai no troba encarna, segons ha explicat, el buit que deixa la desaparició mai aclarida d’una germana. I ha celebrat el moment que viu el cinema del seu país: «El cinema turc s’interessa cada vegada més per les realitats, i no per les fantasies, i ha establit una relació més sincera amb la seua pròpia llengua, el seu poble i la seua terra».