‘Calle de los Ángeles’: una sàtira sobre l’especulació immobiliària al cor del Cabanyal

Silvia Rey Canudo converteix la compra d’un pis en ruïnes en una autoficció mordaç que competeix per la Palmera d’Or

Rodada íntegrament en escenaris reals del Cabanyal, ‘Calle de los Ángeles’, que arriba hui a la Secció Oficial de la 41a Mostra de València-Cinema del Mediterrani, parteix d’una experiència autobiogràfica de la seua directora, Silvia Rey Canudo, per a construir un retrat incòmode i mordaç de les contradiccions de la gentrificació i del mercat immobiliari. «Des que vaig començar, vaig dir: ací hi ha pel·lícula», ha confessat la cineasta en la roda de premsa, en què ha estat acompanyada per part de l’equip i per diversos veïns del barri que participen en el film.

La pel·lícula se situa en 2022, el tercer any de la pandèmia, al número 68 del carrer dels Àngels, l’únic edifici de la zona que continua sense rehabilitar i on la mateixa directora té sa casa. Allí va arribar Silvia, una dona de classe acomodada que, després de viure diversos anys a Mèxic, creu que ja ho ha vist tot i descobreix al barri ecos de Lisboa, Brasil o Cuba. Després de disset anys estalviant amb la seua parella, Joao, per a una hipoteca, veu les cases en subhasta i decideix invertir els seus estalvis en un pis en ruïnes, els últims inquilins del qual van morir de sobredosi. Era el moment en què, des de 2016, el nou govern municipal s’entestava a recuperar el Cabanyal.

El que semblava una oportunitat prompte es converteix en un parany: els problemes administratius, les dificultats per a rehabilitar l’immoble i els conflictes amb els veïns desencadenen una particular guerra freda de convivència i burocràcia, en què la protagonista arriba a debatre’s entre avisar o no els bombers i convertir-se en còmplice d’un homicidi imprudent. A l’edifici conviuen una família inversora, un home amb esquizofrènia i una dona en situació d’extrema vulnerabilitat, a més dels fantasmes de Calle de los Ángeles, 68. A través d’aquest microcosmos, Rey construeix una sàtira sobre la carrera especulativa que qüestiona les fronteres entre els qui transformen els barris i els qui en pateixen les conseqüències, sense deixar d’interrogar-se sobre les seues pròpies contradiccions. «Fa deu anys vaig trobar el pis dels meus somnis, o l’únic que em podia permetre, però en un entorn que estava molt lluny de ser idíl·lic», explica la directora, que amb el temps va comprendre que aquella oportunitat estava lligada a la desgràcia dels qui hi havien viscut abans.

Humor negre sense burla

Trobar el to va ser, segons la cineasta, el més difícil: «Irònic i d’humor negre, però alhora sense que siga una burla de cap manera. Al capdavall, és un homenatge al barri». Les primeres reaccions dels veïns, de diferents colors polítics, li confirmen que se senten reflectits. «Volia ser realista i sincera encara que fora incòmode. Si hem d’idealitzar la gent i el que passa als nostres barris, no té cap interés», ha defensat. Per a no eximir-se a si mateixa, va triar que la veu en off fora d’una altra persona: «Si era jo, em protegia; si era algú de fora, podia ficar-me canya». Una autoironia que considera «molt valenciana, murciana, mediterrània: ens riem molt de les nostres desgràcies». Tant, que el muntador va arribar a enfadar-se pel final —«què pensarà la gent de tu?»— i ella mateixa va arribar nerviosa a la Mostra: «Vaig pensar: igual no puc tornar a València».

La idea inicial era donar més veu als veïns, gitanos, romanesos i de tota condició, que la van rebre «amb molta curiositat» i li obrien les portes de sa casa. Però, després de publicar-se una foto del projecte en la premsa local, un veí que venia droga al carrer va vetar el rodatge en aquella zona, i la pel·lícula va girar cap a la ficció. Al càsting no s’hi va presentar ningú, i quan el director de producció va proposar recórrer a escoles d’interpretació, Rey s’hi va negar: «Estem en 2022, no pots posar gent a fer de gitano o de ionqui. Ha de ser la mateixa gent». L’equip va eixir a buscar intèrprets pels carrers del barri, amb un resultat del qual es declara «superorgullosa». La música també va nàixer de la necessitat: el muntatge inicial utilitzava música chicha peruana i música exòtica sense drets, i la compositora Marisol Cao Millán va proposar una solució: «Vinga, fem una cúmbia». Una banda sonora que, al seu parer, «li dona eixe humor que saps que no és seriós» i aporta un leitmotiv a la gentrificació, entre el conte i el surrealisme.

Deu anys per a entendre l’habitatge

La pel·lícula enllaça també amb Lorca, el poble de la directora, on després del terratrémol la idea era reconstruir i on hui tampoc és fàcil trobar casa. Rey reconeix que la seua pròpia lectura ha canviat amb els anys: «Fa deu anys pensava que era una gentrificadora amateur». Va ser al mercat d’IDFA on una professional li va capgirar el relat: «Em va dir: tu no estàs parlant de gentrificació, sinó de la caiguda de l’estat del benestar», d’una classe mitjana que ja no pot comprar i acaba ocupant l’espai de les classes marginals. Hui, separada, reivindica eixe pis com la seua única seguretat, com «moltes dones de la meua generació, que no tindrem ni jubilació». I adverteix del cercle viciós: «Si tu estàs pagant una barbaritat, has de cobrar una barbaritat a l’altre, i així tots en escala». Per això, conclou, el més interessant de la pel·lícula «és que conta fets sense intentar donar explicacions; l’explicació ja us la podeu anar fent vosaltres».

Llicenciada en Comunicació Audiovisual per la Universidad Complutense de Madrid i formada en el Màster de Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra, Silvia Rey Canudo va ser nominada al Goya per ‘Wan Xia. La última luz del atardecer’. ‘Calle de los Ángeles’, produïda per Limbus Filmak, va passar per espais professionals com D’A Film Lab Barcelona i FIDBA Link, on va obtindre el Premi À Punt, i per València Film Afers, el fòrum de coproducció de la Mostra.